Aquests dies he estat repassant el que s’estudia de filosofia al batxillerat. Crec que és un bon costum fer-ho com a mínim un cop a l’any. D’allà neix tot el coneixement, la ciència i les grans preguntes que els humans ens fem. Només això, i el fet que la vulguin treure de les cadires dels instituts, ens hauria de fer sospitar i portar-nos, com a mínim, a tornar a fer-nos mirar continguts i autors de tant en tant.

Doncs bé, jo aquest cop tenia ganes de mirar que s’ensenya últimament a les aules dels i les nostres joves i, per una dèria personal, m’he mirat, amb especial atenció, l’apartat de l’Existencialisme. Encara recordo com durant la meva adolescència m’agradava portar un jersei gris amb el nom de Jean-Paul Sartre i “L’existentialisme est un humanisme”. Per a mi, llavors, era un acte d’autoafirmació. Potser ningú ho acabava d’entendre, però ara, i mirat amb perspectiva, penso que veritablement l’existencialisme ha tingut una gran i bona influència sobre la construcció de la meva persona.

Per això, ja de gran, llegir El segon sexe de Simone de Beauvoir m’ha enriquit especialment i, sempre que puc, en rescato fragments i conceptes en les introduccions dels treballs feministes que faig. Així que, veure, en el llibre de text de segon de batxillerat un apartat, força petit tot s’ha de dir, amb el seu nom m’ha emocionat d’allò més! El problema ha sigut en llegir la primera frase: “Simone de Beauvoir (1908-1986), companya filosòfica i sentimental de Jean-Paul Sartre…”. Què? Però si a l’apartat de Sartre no sortia que ell era el company filosòfic i sentimental de Beauvoir? Per què?

Un cop més es demostra la voluntat d’objectivar les dones, “el segon sexe”, i negar-nos la nostra essència humana i existencial. De fet, se’ns priva, d’aquesta manera, el dret de primer existir i després, lliurement, decidir el que i com volem existir. Sé que el seu llibre va sorgir d’una proposta que li va fer Sartre i, a mi, no m’hauria importat que això, en anomenar el llibre, s’hagués dit. Per exemple es podria haver escrit: “Sartre, el seu company sentimental, li va proposar d’escriure la seva experiència vital essent dona (…)”. El problema no és aquest. El problema és que se’ns penja l’etiqueta, ja d’entrada i a la presentació, que som perquè som d’un home. Segons el món i la nostra cultura som dones i prou! Per això, com si fóssim cadires, paraigües, o pingüins, se’ns nega la llibertat d’anar més enllà d’aquesta etiqueta que ens empresona i asfixia. Pateixo de pensa que sembla que posant-nos als laterals dels llibres, a peu de pàgina o en subapartats ja hi som, però falta molt, moltíssim. Necessitem deixar de ser la dona de, la mare de o la filla de i passar a, simplement, SER!

Pintora i psicòloga, amb ulls inquiets aprenent de la vida…