Em recorden que tinc l’espai reservat per a un article d’opinió mensual a l’ebredigital.cat i trobant-me bastant saturada de temes (parlaria de tants aspectes, que no sé quin escollir) em proposen un títol que m’ha fet molta gràcia: “Com sé indepe i no morir en l’intent”, així que el títol no és meu!

La situació de l’independentisme català no és gens fàcil, però voleu dir que no ho compliquem fins a l’extrem!

L’evolució de l’independentisme en la meva persona ha passat de ser un concepte buit de contingut, quan parlava en gent que seguia a Terra lliure (sense ser partidaris de la lluita armada) com una moda, a que amb la retallada de l’Estatut i les nombroses declaracions d’inconstitucionalitat de lleis emanades del Parlament de Catalunya, em comences a preguntar si realment volia ser espanyola. Amb el procés em vaig il·lusionar que li estàvem donant contingut a la independència en forma d’Estat propi fora d’Espanya, que s’estava treballant per tenir una agència tributària catalana on poder ingressar directament els nostres imposts sense transferències a l’Estat espanyol, que la llei de transitorietat preveia com anar adquirint competències pròpies… i que el dia 1 d’octubre, amb el referèndum, si sortia el sí, començaríem aquest camí, ple d’entrebancs… però que ho faríem per la generació present i futura, per tenir una societat més lliure i pròspera, i clar, que tot això, es faria amb transparència, amb un objectiu comú i pensant en l’interès públic.

Quanta ignorància en els meus darreres pensaments. Primer de tot, condicionat perquè no pensava de cap manera que el poder espanyol ens vingués a fer mal, com vaig subestimar a l’interès hegemònic de “la unidad de España”, com podia imaginar que a la presidenta del Parlament la privessin la llibertat, com als activistes socials i a la resta de polítics i polítiques juntament amb les seves famílies (que els tinc molt respecte) els hi les toques viure aquests anys separats. I sobre la justícia espanyola, com podia imaginar-me, que tenint plena confiança en l’Estat de dret, veiés de tan prop una justícia polititzada i “racista” per qüestions d’origen.

I davant d’aquest panorama, els i les independentistes no tenim referents polítics, o al menys, jo; patim per les privacions de llibertat; ens preocupa la judicialització de la política; no entenem el pagament de fiances per uns mateixos fets i que a conseqüència, a les caixes de solidaritat fan falta diners; trobem desproporcionada la repressió sobre la ciutadania…

No aconsegueixo entendre què està passant en la política catalana, amb els partits independentistes. Certament no es poden posar d’acord amb la unitat estratègica i tornem a anar a eleccions. S’ha acordat una taula de diàleg entre Catalunya i Espanya, amb el partit més constitucionalista i monàrquic, que té el suport d’un partit republicà, però que aplaudeix al rei.

No es dona el tercer grau als presos i preses polítiques, quan hi ha base jurídica per fer-ho, i depèn de l’administració pública catalana.

Ha passat el tsunami, tot es normalitza, no obstant, el món jurídic independentista ens arromanguem per assistir legalment a persones identificades mentre exercien drets fonamentals (llibertat de manifestació i d’expressió) i gràcies dels grups de suport antirepressió que fan aquest acompanyament a les persones afectades i a les famílies.

Vivim, televisivament parlant, el judici contra Trapero, on es titlla al cos dels mossos com un òrgan jeràrquic al servei del procés, no obstant, sense anar més lluny, el dia 1 de febrer a Amposta, en una concentració comunicada i degudament autoritzada pel Grup de suport contra la repressió a les Terres de l’Ebre es fa un desplegament d’efectius policials del cos del mossos d’esquadra, al meu entendre desproporcionat. Què algú insisteix en la doctrina de la “violència ambiental” del Marchena?

Quin despropòsit tot! No obstant, continuaré sent independentista (en el sentit que ho vull, per aconseguir viure en una societat lliure, democràtica i solidària) i no m’amagaré de dir-ho, encara que vegi que si no hi ha un plantejament estratègic unitari a nivell de política i societat, és molt difícil, que inclús, per a la segona generació dels meus fills i filles, s’aconsegueixi. I que consti que sóc positiva!

Advocada i mediadora a CASTELL MARTINEZ, ASSOCIADES