Si feu servir habitualment xarxes socials, haureu detectat com circulen amb un cert èxit, una sèrie de publicacions “poètiques”, sovint impreses sobre una imatge o fotografia. Fotos de boques de dones mossegant llençols i “versos” del tipus “Róbamelo todo, menos el corazón, porque mi alma todavía está herida por las palabras frías de aquella madrugada de verano” o “Tengo alas. No es mi problema si te asusta volar”. O “Quererte tanto solo sirvió para quererme menos. Ahora me quiero solo a mi porque sé que no me traicionaré nunca”. Em seguiu? Es tarda el mateix temps en escriure aquestes frases que en llegir-les.
Aquestes creacions “poètiques”, de seguida agafen velocitat i s’escampen per mòbils, tauletes, ordinadors i agendes d’escolars, murs de Facebook, bios de Twitter i stories d’Instagram. Ara bé, són bones? Hauríem d’escampar-les més? O bé, per contra, estan malament i s’han d’eradicar? Anem a pams: Fins i tot la merda serveix per construir cases, si saps com utilitzar-la.
Aquests poemes i els McDonald’s s’assemblen. Un McDonald’s ofereix, tècnicament, menjar. Un menjar que omple i que tothom es pot permetre. Els poemes dels que parlem, són “McDonald’s poètics”. Ofereixen, tècnicament, poesia, i de consum ràpid. Segle XXI! Fora complicacions! McDonald’s i memes poètics!
Ara, en aquesta indústria de consum, no és carn tot allò que ho sembla. La majoria d’aquestes petites hamburgueses de versos estan escrites en castellà (si mai sentiu la crida de ser poetes digitals, segurament, la sentireu en castellà). Seguim. Si la creació és fruit d’un procés similar al digestiu, sabreu, pel resultat final, què s’ha consumit abans. I la cosa va més enllà de si els poemes són bons o no. Les persones que engendren aquesta mena de textos, hauran ingerit al llarg de la seva vida un cert tipus de productes “culturals”: certes pel·lícules i sèries, revistes tipus Nueva Vale, Super Pop o Cuore. Productes que contribueixen a crear un marc mental de referència on música, cinema, televisió i oci en general són de consum ràpid i poc profund. Aquesta velocitat de consum superficial és tan còmoda, que acostuma a abocar a un món on tot se simplifica i, les relacions, també passen a ser “relacions de consum”, ràpides de conceptes. Els possessius “mi”, “tu”, “su” i derivats plurals i femenins, els adverbis de temps oposant-se dins una mateixa composició (“antes tal y ahora cual”, “ayer tal, hoy cual y mañana pascual”), l’ús infatigable de pronoms personals (“yo”, “tú”, “nosotros”), són els reis. Apareixen parts del cos i zones erògenes: “boca”, “labios”, “pechos”, “cintura”. I no pot faltar la paraula “alma”, el comodí que ajuda a obrir o tancar qualsevol poema.
Penso, però, que allò que ens pot donar la clau per decidir si aquesta poesia és apta per al consum humà o no, és pensar si, amb tots els conceptes que hem dit, tothom pot construir un poema. Agafeu adverbis, verbs, possessius, fast cultural feeding, parts del cos, contraposicions, etc. Poseu-ho tot al túrmix i si surt una cosa semblant a “La piel de mi cuerpo siempre recordará el placer de tus manos y mi alma el dolor de tus palabras”, enhorabona! Sou l’empleat o l’empleada del mes!