En el darrer mes han passat tantes coses que si en volgués parlar no crec que tingués prou espai ni en una dotzena d’articles. A més, tenint en compte que la meva vida transcorre entre Tarragona i les Terres de l’Ebre (si sí, ja ho sé, i la resta del món també), les darreres dues setmanes han estat devastadores. De sobte, hem estat en perill a causa de les inclemències del temps però també a causa de les errades humanes. En sí, una part important de les coses que passen al nostre voltant les provoquem nosaltres mateixos per a bé, a vegades, però en les darreres dècades tristament per a mal.  

Cada dia, en obrir la finestra de l’habitació, al matí, tinc una vista preciosa del Camp de Tarragona amb tota la seva magnitud. Uns camps de vinya preciosos que ens ensenyen el pas de les estacions de l’any i ens mostren cada dia que la terra és vida. Una mar plana i llisa al fons on es reflexa el sol els dies clars i ens transporta a horitzons infinits. Però, en aquesta vista que podeu pensar bucòlica també hi tinc el perfil de la refineria del polígon petroquímic. En si, com si fos un fons de pantalla, tot pot semblar harmònic però la realitat, sovint, ens ensenya que ens hem acostumat a viure de miratges. Vol dir que tot això que veig des de casa no pot conviure en perfecte equilibri?. La resposta, sense cap dubte, és que sí. Però, aquesta resposta només pot ser afirmativa si l’equilibri que es busca es pensant en els éssers humans més que en els interessos comercials i econòmics d’una minoria posant en perill a una majoria. Una majoria massa silenciosa durant massa temps. 

Fa quatre dies escrivia aquesta piulada: Molta impotència, no tant per la llevantada que també, sinó per la poca atenció que se li ha dedicat al territori. I sí des de la centralitat es mirés cap al sud?”, després de veure algunes colpidores imatges del que havia passa al territori a causa del temporal. Un temporal que portava nom de dona, Glòria, i que restarà per sempre més a la nostra memòria. Vaig escriure això per dues raons. Primer, perquè estimo profundament el territori que m’ha vist néixer i on creixo cada dia i, segon, perquè a mida que veia com es tractava la situació als mitjans de comunicació, com sempre, les notícies miraven cap al nord. No és que no fos important, clar que ho era, però al sud, Glòria, se’ns havia emportat un tros del Delta que no és segur que el puguem recuperar mai. Sud i nord compartíem, sense cap dubte, la desesperació per no poder aturar l’aigua que sortia per tots els porus de la terra però, per alguna raó, que sovint mira de dissimular-se, tota l’atenció tornava a girar cap al nord de Catalunya. En veure-ho ja no impotència sinó tristesa i per què no dir-ho ràbia.

Ha passat una setmana, ha sortit el sol, fa bon temps, l’aigua torna al seus cabals i els polítics i els bancs ofereixen recursos econòmics per a millorar la situació el més aviat possible. Valorem els danys i ens lamentem de no haver fet allò o allò altre i tornem a repetir com un “mantra” que si el canvi climàtic, que si la terra fa temps que avisa … però en poc temps Glòria tornarà a ser només un nom de dona i el temporal un mal record. 

Jo, com deia, que en les darreres dues setmanes he estat espectadora de diferents tipus de “perills” vull compartir un parell de reflexions. La primera, és que fa més de 30 anys que visc a Tarragona i des de qui hi vaig arribar que sento reclamar més seguretat i més control ambiental però aquests temes sempre s’enfoquen des de la perspectiva empresarial y econòmica i quasi mai des del punt de vista de la ciutadania. I no, no em serveix d’excusa que hi ha molts llocs de treball al polígon si no podem garantir la seguretat ni dels treballadors ni de la societat. No s’arregla la situació posant una multa econòmica ni buscant culpables després que hem lamentat morts. El que s’hauria de fer és prevenir per a no tenir que lamentar després. Llàstima per les vides que es van perdre i per tot el patiment que això ha generat. A continuació, una gran manifestació i després … el silenci. La vida continua menys per als que ja no hi són. 

Al Delta de l’Ebre la situació no és exactament la mateixa però també parlaríem de perills i de morts, allí la mar s’està engolint la terra davant mateix dels nostres ulls. Fa anys que es fan informes, peritatges, manifestacions, … però, de nou, la política i l’economia acaben passant pel damunt dels interessos de la terra i de les necessitats de la ciutadania. Les imatges que han quedat després de la tempesta parlen per elles soles. No cal pensar que podríem fer perquè tot està dit i repetit fins a dir prou. Hem d’actuar i hem d’escolar a aquells que fa temps que diuen què i quan ho hem de fer però també hem de prendre consciència cadascú de nosaltres i posar-nos en acció. No només respectant l’entorn sinó exigint als nostres representant que facin passar els interessos col·lectius per damunt dels econòmics i que hi ha principis vitals que estan per sobre de qualsevol ideologia o tendència de pensament i són aquells dels que en depèn el nostre benestar i el futur de les joves generacions. 

Avui, vull acabar amb un fragment d’un poema  de Miquel Martí i Pol que crec que ens ajuda a veure que un futur millor pot existir. Treballen individualment i col·lectiva per aconseguir un món més sa, més sostenible i més just. Aquesta és la màgia de la vida.

“Massa sovint girem els ulls enrera

i el gest traeix angoixa i defallences 

(…) 

Convé saber-ho i convé, d’altra banda, 

pensar el futur lluminós i possible.” 

Miquel Martí i Pol

 

Catedràtica de Tecnologia Educativa Universitat Rovira i Virgili.