Estrenem l’any 2020 amb on nou govern a Espanya. Nou en tots els sentits. Per primera vegada en la història de la actual democràcia constitucional s’ha configurat un govern de coalició. També per primera vegada es reparteix el poder executiu entre diferents partits. Es tracta també d’un govern nou en quant al nombre total de ministres i d’alts càrrecs, amb la corresponent dispersió dels màxims responsables de les diferents àrees de gestió del govern. A la vegada, és nou el fet de tenir un govern amb el menor suport parlamentari d’aquesta etapa democràtica.

Si a tot l’anterior li afegim que els dos partits que conformen el govern, i especialment els seus líders, s’han caracteritzat per tenir una tendència a fer polítiques “simpàtiques”, “amables” i “populars”, és a dir, a no donar males notícies ni proposar mesures impopulars, tot ens hauria de fer pensar que els temps venidors seran de “vi i roses” i de constants satisfaccions.

En menys de 2 setmanes de govern, els nostres “simpàtics” líders polítics ja han acordat un increment de les pensions i dels salaris dels funcionaris, que suposen tot plegat un increment de la despesa d’uns 5.000 milions d’euros anuals. Encara que fins i tot alguns gurus econòmics del PSOE com l’ex-ministre Miguel Sebastián consideren que la prudència econòmica recomanava esperar a disposar dels resultats de dèficit de l’any 2019 per tal de decidir quins percentatges d’increment es podien assumir, els nostres simpàtics líders han prioritzat donar-nos bones notícies sense demora. Xampany i pastes ciutadans !!!

Sense deixar passar ni 24 hores des de l’aprovació d’aquestes mesures, les ments pensants dels nostres estimadíssims governants, ja estan començant a escalfar els motors mediàtics per generar expectativa col·lectiva en la propera bona notícia: Un nou increment del Salari Mínim Interprofessional. Més xampany i més pastes ciutadans !!!

Els nostres governants són tant bones persones que de ben segur no es quedaran aquí. Aprovaran una Renda Mínima Vital, més dotació per a la Llei de Dependència, ajudes per al lloguer, i … tot el que calgui per fer-nos feliços. Moltes gràcies Sánchez i Iglesias, sou els millors !!!

Segur que el President i el Vicepresident com a mínim són conscients que per pagar les factures fan falta diners, i que ja fa molts anys que no podem posar-nos a imprimir bitllets sense el permís del Banc Central Europeu. Per tant, segur que estan planejant també com obtenir més ingressos, així que com no, per no donar males notícies cal dir que únicament seran les grans empreses les que paguin més impostos.  Tots tranquils ciutadans, farem pagar més als rics !!!

Tot això seria meravellós si no fos per algunes realitats incontestables:

1.- Espanya és un dels pocs països europeus on la renda mensual mitjana dels jubilats és superior a la dels treballadors. Així ho era al menys fins que a finals del 2018 el govern interí va decidir pujar el salari mínim dels treballadors un 22 %. Com qui paga les pensions son els llocs de treball, ja veurem com s’aguanta tot això…

2.- Cada cop que es puja el salari mínim professional es destrueixen llocs de treball, especialment dels menys qualificats. La incidència és tant ràpida i directa que l’últim experiment de finals del 2018 ja ha tingut efectes al 2019, segons indiquen tots els estudis al respecte. Potser gràcies a aquesta realitat la nova pujada no serà tant important com alguns prometien…

3.- Cada cop que s’incrementa la pressió fiscal a les grans empreses, aquestes redueixen la seva activitat, o fins i tot, traslladen els seus centres de producció o seus socials.

4.- Espanya és un dels països que necessita un major índex de creixement econòmic, més o menys el 2’5 %, per generar llocs de treball. El 2018 ja es va tancar amb un 2,4 % front al 3 % del 2016, i la tendència és clarament a la baixa. Així que únicament un miracle podria fer que es continués reduint la taxa d’atur que ja tenim a més del 15 %, que suposa gairebé el triple de la mitjana europea.

5.- L’increment del dèficit, la diferència entre ingressos i despesa, genera més despesa en interessos del deute, a la vegada que incrementa la prima de risc; es a dir, el preu que paguem per cada euro que rebem a crèdit.

En un escenari econòmic favorable els governants com Sánchez i Iglesias tindrien 2 avantatges: (1) que les decisions que els hi agrada prendre no tenen conseqüències negatives fins uns anys més tard, i a la vegada i per aquest motiu, (2) els ciutadans no associen les fatals repercussions a les seves decisions.

Però aquest cop em permeto també afirmar que això no serà així.

Donades les dades macro-econòmiques espanyoles actuals, a la nostra situació únicament li cal una petita bufada per acabar de destrossar-ho tot.

Resulta que estem constipats i va el metge Sánchez i la infermera Iglesias i ens prescriuen sortir despullats al carrer.

Doncs com la màgia no existeix, i la llei de la gravetat és ineludible, aquest cop els resultats de les seves decisions seran evidents en pocs mesos. Potser la part positiva serà la dificultat d’amagar qui són els vertaders i directes responsables dels nostres mals.

Benvingudes siguin les malalties amb símptomes immediats, si ens ajuden a tenir més memòria quan anem al següent metge a explicar tot el que ens havien receptat.

Advocat.