Passades les eleccions generals espanyoles seguim instal·lats en el “mentrestant” polític que caldrà gestionar de la millor manera possible per donar resposta a les necessitats més immediates de la ciutadania. Mentre no arriba l’alliberament dels presos polítics ni la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació; tant aquí com allà, la gestió del dia a dia segueix a remolc d’uns pressupostos prorrogats que fan difícil impulsar polítiques i actuacions necessàries i urgents.

Aquest fet obliga els nostres representants a actuar en dues dimensions del tot compatibles i necessàries: la de posar les bases per cercar una sortida al conflicte territorial espanyol, mal anomenat conflicte català, i a la vegada; la d’actualitzar les polítiques públiques amb recursos i respostes adequades a les necessitats diàries.

Malgrat que fins ara no ha estat possible, la realitat i l’esgotament social ens aboquen cap a una nova etapa on potser caldrà més claredat i sinceritat encara que uns vulguin negar l’existència d’un conflicte polític que requereix una solució política; i els altres, demanin l’amnistia i el referèndum davant la impossibilitat d’aconseguir-ho a curt termini.

Com en tot gran conflicte polític el principi de la resolució comença per establir un diàleg amb l’adversari/enemic, sobre el com i el què s’ha de negociar, fet que comporta temps, paciència i discreció. Això però mai és un impediment perquè les parts segueixin reivindicant i actuant públicament amb contundència d’acord amb els seus objectius i mitjans. Per tant, no ens hauria d’estranyar que durant un temps llarg, a la vegada que es dialogui o negociï entre les parts, seguim veient com d’una banda es compagina la reivindicació institucional amb la desobediència civil; i de l’altra; es manté o augmenta la repressió contra l’adversari. Res diferent del viscut en altres conflictes propers.
Davant aquesta perspectiva de llarga durada seria desitjable obrir una nova etapa que permetés activar les polítiques públiques i socials que fa temps romanen congelades per manca de pressupost. Si no s’aconsegueix és previsible que el malestar social augmenti i s’acabi dirigint cap a destinataris cada vegada més diversos i propers.

És ben cert que l’esperança d’encarar amb èxit aquesta nova realitat és minsa. Tan escassa com les probabilitats que la relació entre les Terres de l’Ebre i el govern de l’Estat experimenti un canvi en positiu. De moment sabem que la presència de quatre parlamentaris ebrencs a les Corts espanyoles ens assegura que les demandes i reivindicacions del nostre territori seguiran escoltant-se a Madrid. El problema però el tornarem a tenir en la resposta.

Si fem un llistat d’aquells temes que són competència de l’Estat al nostre territori, i resten pendents d’execució trobarem que més d’un 90% fa més d’una dècada que esperen resposta. Algunes de les inversions o infraestructures de vital importància per al nostre desenvolupament estan aturades o caducades, i d’altres ja ningú en parla perquè mai més tiraran endavant.

Som perifèria de la perifèria, la gent n’ha pres consciència i les campanyes de les eleccions espanyoles s’han acabat convertint en un “Déjà vu” continu d’allò que fa anys esperem però mai arriba. Tant és així, que m’estalviaré d’enumerar el llistat de greuges; perquè de tots és conegut.
És evident però que aquest oblit i menyspreu dels governs de PP i PSOE cap a les Terres de l’Ebre ha comportat, també, un canvi important en l’electorat de les nostres comarques. Aquest “mentrestant” d’anys esperant que l’Estat canviés les propostes de transvasaments o Castor, per respostes positives a les demandes pendents, ha contribuït de manera important a fer de les Terres de l’Ebre un dels territoris amb major percentatge de vot independentista del país.

Un vot que pot acabar derivant cap a opcions populistes, o d’altre signe, si el ciutadà acaba percebent que durant el llarg “mentrestant” la incapacitat dels dirigents per arribar a acords, fa impossible poder executar polítiques i accions que donin resposta a les necessitats i urgències diàries.