Lo divendres passat, dia 22, va ser Santa Cecília entre altres sants. Jo no he seguit mai massa els santorals ni temes relacionats amb l’església ni amb les religions, però este fet m’ha anat molt bé per escriure l’article d’opinió d’este mes.

No us contaré la seua vida i miracles (i menys encara el seu martiri, pobra, una cosa de tan mal gust -com tots los martiris dels sants i santes catòlics- més pròpia del cinema “gore” que d’una religió), però recordo bé que, de més jovenet, quan tocava a la banda del meu poble, esta data era ben especial per a tots natros i també per als company(e)s músics de bandes d’altres pobles.

L’univers musical de les nostres terres és prou divers en tipus d’agrupacions com corals, grups de cambra, orquestres (felicitem-nos per l’aparició de l’Orquestra Simfònica de les Terres de l’Ebre, a qui desitjo molts concerts i èxits) i d’estils musicals, però com que no tinc molt d’espai, me centraré en la rellevància de les bandes en la cultura musical de les nostres terres.

En general, sempre m’ha semblat que el retorn que reben aquestes societats musicals, algunes d’elles centenàries, per part no només de les institucions, és molt pobre en relació a l’aportació cultural que fan.

Des dels seus inicis, les bandes han servit per transmetre la cultura musical a la societat de les nostres terres. Han permès fer escoltar al públic de cada poble arranjaments i transcripcions d’obres de Beethoven, Rossini o Txaikowsky, al costat de seleccions de sarsueles i altres gèneres com sardanes o pas-dobles. Evidentment, la qualitat interpretativa no era la mateixa que si s’haguessen tocat per formacions professionals (tingueu en compte que la professionalització a les nostres bandes pràcticament no comença fins fa 40 anys, tirant llarg, i no es fa a tot arreu de la mateixa manera), però la tasca feta de divulgació és innegable i lloable.

Moltes d’elles tenen les seves escoles de música on els xiquets i xiquetes aprenen a llegir (solfa) i a tocar un instrument que forme part de la banda per assegurar el relleu generacional i cobrir les seccions instrumentals més fluixes. Un cop dins, estos joves de vegades comparteixen faristol amb gent molt més gran que suplirà amb la seva experiència, les aptituds tècniques i les ganes de menjar-se el món dels membres més nous. Ja ho veieu, per un costat tenim ensenyament musical i, per l’altre, relació intergeneracional i tots los valors que això comporta.

Les bandes de música tenen un gruix social molt ampli: des de diverses generacions d’una mateixa família, a amics i amigues, veïns i veïnes, coneguts i conegudes que toquen junts als concerts, als que assistiran com a públic altres famílies, amics i amigues, companys i companyes.

Els que no sou músics, hauríeu de saber que moltes de les nostres bandes perduren pels lligams personals dels músics i sobretot per la seva afició (amateur, provinent d’aimer, estimar en francès) a la música. I que estos concerts es preparen amb molta dedicació (assajant durant uns mesos normalment una o dos nits a la setmana… també a l’hivern, amb la mandra que fa sortir de casa!) i amb molta paciència (a moltes bandes d’aquí el nombre de músics professionals no arriba ni al 20% del total). Tot això per a que el concert de Santa Cecília, per a moltes bandes el més important de l’any, surti lo millor possible.

Professor al Conservatori i Escola de Música de la Diputació de Tarragona a Reus. Intèrpret especialitzat en el saxo baríton i la música contemporània, duu una intensa activitat concertística internacional.