Les administracions i els governs implementen les seves agendes polítiques i la seva visió sobre el que ha de ser un territori en el curt, mig i llarg terme, principalment a partir de dos grans instruments al seu abast: un, és la regulació, que té que veure amb el disseny i l’aplicació de lleis i disposicions administratives.

Aquestes actuacions són de gran rellevància pel funcionament de la societat i del sistema però, típicament, poden tenir poc impacte directe sobre el pressupost públic; i el segon, són els instruments estrictament pressupostaris. Els pressupostos d’una administració, per exemple el de la Generalitat de Catalunya, que de fet es tramiten com a llei al Parlament, acostumen a ser una de les més importants cada any. El pressupost materialitza, doncs, la idea i el model de país que cada govern té en ment  i, a través del seu detall, incideix directament sobre la ciutadania, els col·lectius i els agents socioeconòmics. Inclouen el detall de les partides de despesa com les de tipus social (sona la renda mínima garantida o la dependència?), l’educació, la sanitat (sonen les llistes d’espera o la manca d’especialistes?) o les universitats públiques (no ens oblidem mai de les universitats i la seva situació, si us plau), entre d’altres, així com dels ingressos (si, si, els impostos i les taxes).

La situació normal és tenir pressupostos aprovats i l’excepció és no tenir-los. Aquesta obvietat sembla cada cop menys òbvia i em temo que puguem creure que l’excepcionalitat  no té cost. Doncs, si que els té, i molts. En el cas català, sense anar més lluny, portem amb pròrroga pressupostària des de de l’exercici de 2017. Els costos d’una pròrroga creixen amb el temps i no voldria pensar que l’any 2020 encara haurem de patir una nova pròrroga. Seria un  fracàs, però un fracàs de tots.

Encara que es puguin entendre les dificultats existents (o una part), l’interès general hauria de ser prioritari en aquests moments, més enllà de les estratègies polítiques i conjunturals. De fet, és la manca de pactes, o la seva insuficiència, un dels arguments que poden estar darrer del creixement descrèdit de la política arreu (entre d’altres factors, clar). I és que amb la creixent fragmentació dels resultats electorals cada cop queden més paleses les nostres dificultats per arribar a pactes. A partir d’ara bé ens hauríem d’acostumar al pacte entre diferents, pel bé general. I és el bé general el que està reclamant pressupostos. Alguns poden pensar que al final podríem ser millors o pitjors, o que les coses es podrien fer millor o pitjor. Però crec raonable pensar que en aquests moments un pressupost “normal” serà millor que un de prorrogat, en qualsevol tipus de càlcul estratègic. Fem un pas endavant.

Catedràtic d’Economia i director del Departament d’Economia de la Universitat Rovira i Virgili.