Quan era menuda, sovint, m’explicaven en conte aquell del pastor i de les ovelles. Sí, el coneixeu tots, aquell pastor que sempre deia “que ve el llop … Que ve el llop” i tothom corria a ajudar-lo i ell reia perquè els havia enganyat una vegada més. Però un dia va venir de veritat. Va tornar a cridar … i tots van pensar que era una de les seves bromes i aquell dia no hi va anar ningú. El llop va matar totes les ovelles.

Usant aquesta metàfora per a fer una més de les interpretacions, que ja s’han fet i encara es faran, del resultat de les eleccions podem dir que és el que ha passat. Les esquerres han usat en els darrers temps aquest lema per aconseguir convèncer als seus votants però, una vegada aconseguien els vots o bé es comportaven com la dreta o bé incomplien les promeses electorals. En els darrers temps, les dues coses. Si a aquesta actitud li afegim la falta d’un pla d’Estat i la incompetència per formar govern la suma he estat devastadora. Els resultats de les darreres eleccions generals em fan molta por.

No sóc analista política, ni ho pretenc, així que feta aquesta introducció em dedicaré a parlar del que jo sé (una mica) que és de cultura i d’educació. En aquest sentit una vegada vistos els resultats de les eleccions del 10-N em vaig fer una pregunta de manera insistent: en què ha fallat l’educació?, què fem malament?, en què hem fallat els educadors? Aquesta actitud és molt habitual en la gent del meu sector perquè crec que ens autoassignem massa responsabilitats. Pot ser perquè fa unes quantes dècades que tot el fet bo que passa té a veure en què l’economia va bé i tot allò de dolent és culpa de l’educació. Crec que ha arribat l’hora de repartir, no les culpes, sinó les responsabilitats. Miraré d’explicar-me.

Si revisem tots els darrers informes referents a la sostenibilitat, finalment han decidit posar-s’hi, i a l’educació tots sense excepció fan referència a la necessitat d’assumir individualment i col·lectiva aquelles responsabilitats que tenen a veure amb avançar com a societat, no només en sentit econòmic, sinó també en la construcció d’un món millor, saludable, ecològic, equitatiu, inclusiu, culte, savi … Aquesta declaració d’intencions, que segur que tots compartim, a la pràctica es converteix en una trampa per a l’educació.

Si revisem els darrers 30 anys serem conscients de la quantitat de responsabilitats que li hem carregat a la motxilla de l’escola (que no de l’educació) i veurem com tenen a veure amb les polítiques que han interessat en cada moment. El problema és que l’escola no ha fet els deures? No, de cap manera, l’escola en aquest sentit és més que “obedient” i s’adapta de manera constant als requeriments que li vénen de les administracions i les polítiques públiques corresponents. A vegades, perquè no té més remei i la majoria per convicció. Com un educador es pot negar a formar per a l’equitat, per a la pau, per al medi ambient, per a la inclusió, per a la revolució digital?… I podríem seguir i seguir. Llavors, si l’escola fa els deures? De qui és la responsabilitat?

Ara usaré una frase que pot semblar publicitat però ho faig per convicció. L’Educació i la Cultura són cosa de tots. Si és així, hem de començar (trist haver d’usar aquesta paraula) a tenir un pla per posar-les al centre del discurs social, polític i econòmic. Si no és així estem perduts. Ara ha arribat un llop però aquest té molts col·legues que podem aprofitar la porta que s’ha obert per colar-se. El comentari aquest no té un fons polític, que també, el té especialment social.

Com a ciutadania i com a individus hem d’aprendre a fer valer els nostres drets (l’escola ho ensenya tot i que darrerament han mirat de prohibir-li), hem de viure segons els principis democràtics (segons aquests s’organitza l’escola tot i que després els partits que guanyen les eleccions incompleixen sistemàticament els programes amb els quals les guanyen), ens hem de regir segons els principis d’equitat, inclusió i igualtat (en aquest sentit la política educativa no sempre fa els deures i permet “escoles gueto” tot i que com a principis els trobaríem a tots els centres), hem de ser justos i treballar no només per a la pau sinó per a la no guerra (també ho fa l’escola des de fa dècades), hem de ser digitals (des dels anys 80 que l’escola catalana està immersa en plans tecnològics una darrera de l’altre), i clar, a més, s’han d’impartir uns continguts curriculars que marca l’administració educativa. A tot aquest llistat de missions de les escoles encara en podríem afegir més. Si tot això és cert, que ho és, hauríem de tenir uns super-ciutadans formats que quan arriben a l’edat de votar tenen un criteri, el seu, que correspon a aquest perfil. Llavors arriba el 10-N i VOX aconsegueix 52 escons prometent exactament tot el contrari. Hem de canviar l’escola? La resposta és que no. Ella no en té la responsabilitat.

Des del meu punt de vista la responsabilitat del que ha passat és compartida i l’escola és la que ha de canviar menys coses. En tot cas, deixem-li fer la seva feina (la sol fer molt bé), ajudem-la, acompanyem-la i valorem-la. Principalment això darrer.

L’Educació i la Cultura, d’una vegada per totes, han de constituir l’eix vertebrador del nostre País (i també de l’Estat mentre en continuem formant part) i si això és així vol dir que tots els actors de la realitat han d’assumir-ho com una responsabilitat. Com?, posarà a continuació alguns exemples. Els polítics han de ser transparents, tenir vocació de servei, orientant-se als interessos socials i no personals i complir els programes pels quals la ciutadania els dóna confiança. El poder Judicial ha de ser “just” i condemnar les injustícies, quan n’hi ha, i sent imparcial i no arbitrari, ja que ells, més que ningú, han de donar exemple. Els mitjans de comunicació han de ser crítics i no hi han “fabricar” relats falsos per orientar la realitat en funció dels interessos d’una minoria. La seva missió fonamental també hauria de ser contribuir a millorar el món per al qual treballen.

Per últim, les famílies, que sovint les oblidem, són en realitat les que tenen la clau, ja que són les responsables de garantir la millor educació per als seus fills. Mentre aquests són menuts ells són el veritable context educador. Si el sistema del qual formen part és injust, mentider i gens transparent algú ha de fer de filtre. De les 24 h que té el dia només 7 o 8 són responsabilitat en gran part de l’escola. I la resta? Potser és això el que ens hem de plantejar amb més urgència.

Acabaré avui amb una frase de Nelson Mandela “L’Educació és l’arma més poderosa per canviar el món” i això sí que és responsabilitat de totes i tots! Especialment dels responsables de dissenyar les polítiques públiques i de dotar-les de recursos.

Catedràtica de Tecnologia Educativa Universitat Rovira i Virgili.