Fa dies que el Jaume està enganxat als mitjans de comunicació. Tan aviat fulleja el diari que hi ha a la sala de professors, com es queda enclavat a la cadira del bar mirant les imatges que es succeeixen a la televisió desitjant que no es repeteixin. Porta tres setmanes amb diarrea informativa. Encara no té cinc minuts lliures que obre el primer dispositiu electrònic que té a l’abast per saber la darrera hora de les manifestacions, aldarulls, declaracions, rèpliques i contrarèpliques, atacs d’uns contra els altres, dels altres contra els uns i, sovint, dels uns contra els mateixos uns. No pot ― ni vol ― estar aliè a tot el que està passant. Si, en algun moment, el dia a dia de la feina intenta fer-li oblidar, de seguida entra la delegada de classe a recordar-li: profe, demà i demà passat hi ha vaga. No ens esperis. I res de fer l’examen, eh!
Aquesta, la de les vagues dels estudiants, és una de les notícies que més li ha cridat l’atenció, si és possible que una pugui destacar dins de l’alarmant situació. Possiblement, per a ell és especial per defecte professional. Els joves sempre han estat molt sensibilitzats per les injustícies. Fa poc van sortir al carrer per lluitar pel seu futur, per la salut del seu planeta, i ara ho tornen a fer per la salut de la democràcia i de la llibertat de pensament. I sortir al carrer significa deixar les aules buides per anar a fer la revolució. Mentre, el Jaume segueix assegut a la taula del seu departament, preparant classes que no sap quan podrà fer i llegint a la premsa que els universitaris demanen l’avaluació única de tot el semestre per poder sortir a manifestar-se lliurement quan calgui sense que la seva absència perjudiqui el seu expedient.
I el seu aprenentatge?, es pregunta el Jaume. És evident que l’escola, i la universitat inclosa, no té l’exclusivitat del coneixement. Viure sempre ha estat un aprenentatge continu, ara i en l’antiguitat. Les noves línies en l’educació, segons els experts, plategen un ensenyament més basat en la resolució de problemes de la vida real per ser capaços de desenvolupar-nos en el món en què vivim i, per tant, cal deixar entrar la realitat a les aules. Per això, el Jaume creu que aquests dies més que mai hem de compaginar les mobilitzacions al carrer amb la mobilització del pensament. Hi ha canvis que s’han fet des de fora, però també s’han de fer des de dins, transformant la societat. Cal sortir a cridar, a fer trontollar el sistema per poder apuntalar-ho amb noves idees, no obstant, no podem obviar que aquestes s’han de generar, s’han de debatre, s’han de rebatre, s’han de contrastar amb altres de oposades o de complementàries, s’han de meditar, s’han d’improvisar… I per a això, el Jaume està convençut que no podem tancar les portes de les escoles, incloses les universitats, perquè és on s’ha de generar i fomentar l’esperit crític, encara que per a molts seria millor que no penséssim. Sortim al carrer, sí, pensa el Jaume, però amb idees pròpies!