Confesso que em fa basarda parlar d’eleccions, em sento fastiguejat. Que em fot fàstic, ostres. Sento com molta gent que sóc una mercaderia, un número de la rifa, un no-ningú. He votat sempre, he vist com aquells als que hem votat no se’ls hi permetia prendre possessió de l’escó, ni exercir la representació que els hi corresponia. M’han desvirtuat el vot. Per evitar-ho van acusar de rebel·lió als líders a qui molts vam votar. Sense l’acusació de rebel·lió no era possible la suspensió de la seva legítima representativitat. Ara resulta que no era un cop d’estat que no era rebel·lió. M’han robat, ens han robat el vot.

Vaig tornar a votar, amb ganes i amb fe, per evitar que la dreta més incivil governes a Madrid. Em vaig alegrar de la clara victòria del considerat front progressista i crec que al costat de mig país vaig respirar alleugerat. Al poc, vaig saber que els resultats no havien agradat. Als poders profunds, als reals (de realitat i reialesa) no els hi havia agradat els resultats. Volien i volen un pacte d’estat per refer el bipartidisme, consolidar el corrupte règim del 78 i aïllar la dissidència. Ho han tornat a fer, ens han tornat a robar el vot. Fàstic, un fàstic immens.

Ara afrontem una campanya electoral en un clima irrespirable, marcat per una sentència sense fonaments. Una sentència cruel, injusta i per tant sense legitimitat. Una sentència que converteix a la meitat de la població catalana en reus convictes de sedició.

Una campanya on serem de nou tractats com a moneda de canvi. Com a mercaderia electoral, una campanya on criminalitzaran, difamaran i vilipendiaran a la dissidència catalana i de retruc a l’espanyola. La catalanofòbia dóna vots, l’amenaça del 155 o de la repressió del diferent dóna vots. El més vell populisme autoritari recorrerà els pavellons i mítings electorals de les Espanyes i com bons demagogs invertiran la càrrega de la prova. El vell populisme autoritari acusarà a tots els altres de populisme.

Ens queda la dignitat i la voluntat, la llibertat de ser lliures. Sortiran, sortirem molts als carrers per reivindicar, per donar la veu a noves veus que ja s’anuncien. Reclamarem el dret, no a desobeir; el dret a no col·laborar amb els injustos, amb els autoritaris, amb els demagogs, amb els mercaders de 155, amb els anunciadors d’estats d’excepció. El dret a no col·laborar amb aquells que ens roben el vot. Però ho tornarem a fer: tornarem a votar, per poder reclamar que els nostres representants deixin de col·laborar amb un estat que ens expulsa i condemna col·lectivament. Votarem perquè els nostres representants deixin de col·laborar amb un estat que ens restringeix drets. Tornaré a votar una i mil vegades perquè no ens robin els mots, perquè no ens robin el vot. Tornarem a votar encara que ells creguin que ens han derrotat, perquè som fills de totes les derrotes, però tenim l’íntima victòria de la nostra dignitat. Tornarem a fer-ho, perquè el vot serà sempre nostre.

Metge. Exdelegat del Govern a les Terres de l’Ebre i exdiputat al Parlament de Catalunya.