És l’autèntic capital, d’on surten les garrofes, les que alimenten el capital humà. N’hi ha que pensen que els pollastres vénen del supermercat, i l’aigua, de l’ampolla. Veuen la natura com un decorat per fer excursions i rostides, però no té cap valor substancial per la nostra supervivència i el nostre benestar.

Els economistes diuen que les matèries primeres (capital natutal) són inesgotables, o que es poden substituir unes per les altres fàcilment. Tot és qüestió de peles i de tecnologia, no cal patir per la limitació del recursos. És el miracle dels pans i els peixos, a mesura que consumim materials i energia, apareixen noves fonts gràcies a la tecnologia, i cada cop més barates i millors. Aquesta és la moto que ens han venut des de fa temps, però la realitat és que cada cop és més difícil extreure minerals, petroli, gas, fusta o peixos al ritme necessari per mantenir el “creixement” econòmic.

El capital natural, la base de la nostra riquesa, es va consumint, encara que alguns no vulguin acceptar-ho. El capital natural és l’únic que tenim, després no hi ha res. És l’aigua, és la terra fèrtil, són els arbres, són les plantes, són els minerals, els peixos, el petroli… Sense això no som res: no hi ha taules, no hi ha plats, no hi ha viandes, no hi ha comensals. Els anem liquidant, i a canvi generem calor (canvi climàtic) i residus per seguir mantenint un estil de vida consumista que està contra les cordes. O potser anirem a buscar el plat de cigrons i el barril de petroli a internet?

Investigador del Programa d’Ecosistemes Aquàtics.