Els confesso que, d’entrada, a mi la pervivència o extinció dels correbous no em treu la son. Vull dir que tant m’és que n’hi hagi com que no, i reclamo el dret per part de tothom –o de qui vulgui– a quedar-se al marge de segons quins debats, perquè sovint sembla que de tot haguem de tenir una opinió ferma i que sempre haguem de prendre partit, a cada moment, com si fos pecat mortal dir “me la bufa”. És el que em passa a mi amb els correbous les festes amb bous: me la bufa que els prohibeixin com que els segueixin tolerantHi ha mil altres assumptes que sí que em treuen la son.

Dit això, el que també és veritat és que l’argument que els bous a les terres de l’Ebre s’han de seguir celebrant perquè són “nostres”, tradicionals i antiquíssims, és d’una fragilitat extrema, i és lògic, en conseqüència, que el debat torni a posar-se damunt la taula, i més encara quan la sensibilitat animalista guanya pes i terreny cada dia que passa, i n’hi ha que semblen més preocupats per la salut de totes les mascotes del planeta que no pas pel patiment dels nens abandonats o famèlics, per dir alguna cosa.

Arribats a aquest punt, intentar mantenir que les festes amb bous són una mala cosa i han d’estar prohibides, tret que n’hagis fet tota la vida, és un raonament que no s’aguanta, i que em disculpin els partidaris dels bous. O raones millor perquè la teva festa amb animals ha de sobreviure, o el signe dels temps acabarà amb tu més tard o més aviat.

Autor:

Periodista.