Sempre que arriba el final de l’estiu, el Jaume entra en un període de decaïment psicològic. No sap si és perquè han acabat les vacances, perquè les hores de llum es van escurçant o, el més probable, perquè torna la pluja de males notícies. S’ha passat unes quantes setmanes, en una caseta del Pirineu que li ha deixat un amic, dormint fins avorrir-se, devorant un llibre darrera un altre, observant la natura, de vegades amb més companyia de la que hauria volgut, i respirant aire pur. Ha fet allò que solem dir en tornar a la rutina: Com ha anat? Bé, bé, he desconnectat i torno amb les piles carregades.
Ha estat, però, enfrontar-se a la realitat, a connectar una altra vegada i les piles se li han descarregat de cop. Sembla que ja ningú recorda la treva que suposa el mes d’agost en el món de la informació i la sensació que res va bé s’ha intensificat amb duresa: la manca de capacitat d’acord dels polítics, cadascun ancorat en els seus interessos partidistes; l’amenaça constant d’una sentència que indignarà uns i altres; els rumors d’una nova crisi econòmica quan encara no ens hem recuperat de l’anterior; i, en els darrers dies, una apocalipsi cada vegada més propera arran del canvi climàtic. Què bé que estava al Pirineu, no deixa de pensar el Jaume mentre seu preocupat davant del televisor o a la ràdio…
Per acabar-ho d’adobar, si el terreny no era encara prou pantanós, els alumnes, els seus alumnes han entrat, després d’una llarga temporada fora de les aules, més “guerreros” que mai. Un fart en tindran per tornar-los a posar a la feina. Ja ho diu aquella colla d’ancians amb qui de tant en tant fa una partida de guinyot al bar del poble: esta joventut està perduda.
A punt de posar-se a comptar una altra vegada, l’enèsima, els dies que li falten per tornar-li a demanar la caseta del Pirineu al seu amic, ha obert el diari per buscar un tema d’actualitat per treballar a classe i ha descobert que una noia, Greta Thunberg, amb setze anys, ha estat capaç despertar i mobilitzar tota una generació per lluitar pel seu dret a heretar un món on poder viure com es mereix; s’ha sorprès davant de l’actitud lloable d’un grup de nois i noies que, després d’un concert a la platja del Bogatell de Barcelona amb l’assistència de més de setanta mil persones, es van quedar per recollir totes les deixalles i deixar-ho com si no hi hagués passat ningú. Finalment, arrodonint el moment dolç, el delegat de classe s’ha apropat per explicar-li que el 27 de setembre ell i els seus companys faran vaga, però que, a diferència d’altres vegades, no es quedaran a casa sinó que participaran en la neteja d’un espai natural. La frase profe, t’hi apuntes? li ha obert una altra vegada la finestra del bon temps: encara hi ha esperança!