Pocs dies abans de saber-se les sentències de l’1 d’octubre, sembla que els poders de l’Estat segueixen capficats en potenciar el relat de fer possible associar el moviment independentista amb la violència. És la recepta basca, del tot és ETA, liderada per Aznar i Garzón, que tants èxits els va donar.
A Catalunya l’espantall de la violència primer el van voler atribuir a Jordi Cuixart i Jordi Sánchez per haver “destrossat” els cotxes de la Guàrdia Civil que hi havia davant de la Conselleria d’Economia. Com això no va convèncer ni a la seva parròquia espanyola, perquè les imatges que va veure tothom ho desmentien; van centrar els esforços en els CDR. Paraigua sota el qual van voler fer un salt qualitatiu amb l’acusació cap a l’Adrià i Tamara Carrasco per delictes de terrorisme i rebel·lió. Delictes que al cap d’uns mesos desapareixerien per falta de proves.
Avui, un any després, hem viscut un nou punt d’inflexió. Una setmana abans de commemorar el segon aniversari de l’1 d’octubre, l’Audiència espanyola, amb el mateix fiscal que havia impulsat causes anteriors, ha ordenat a la Guàrdia Civil la detenció de nou independentistes acusant-los de terrorisme, rebel·lió i tinença d’explosius. Exactament els han definit com a “Grupo terrorista catalán para la secesión”.
Tot ha començat a primera hora del matí quan els engranatges de la maquinària dels aparells de l’Estat s’ha posat en marxa amb un gran desplegament de mitjans policials, la complicitat dels grups comunicació espanyols i les declaracions de polítics com Elena Roldan de Ciudadanos, parlant de “comandos separatistas”, “goma 2 en su poder”, “detonadores” i “planos con objetivos contra los que atentar”. Tota una masterclass d’unitat d’acció d’Estat.
El temps ens dirà si el que busquen amb aquestes accions politicojudicials és provocar una reacció malcarada del moviment independentista; atemorir-lo davant futures mobilitzacions o bé preparar el terreny per justificar una nova aplicació del 155. El cert és que avui l’Estat ha marcat el punt d’inici de la tensió ambiental que viurem fins a la sentència.
Amb aquesta perspectiva que se’ns presenta l’independentisme haurà d’actuar amb molta intel·ligència si no vol caure en el parany de la violència. El millor antídot per desbordar les intencions dels poders fàctics serà el de teixir aliances amb demòcrates no independentistes en la denúncia de la vulneració de drets i llibertats; i la lluita per l’amnistia.
Requerirà imaginació i molt de compromís si es vol transitar pel camí de la desobediència civil. A la vegada que caldrà ser conscient de les forces efectives de què es disposen per encarar una lluita llarga i de desgast que obligarà a tothom a respondre’s dues preguntes bàsiques: que s’està disposat a fer i arriscar en els temps convulsos que viurem. De les respostes obtingudes dependrà l’èxit en aconseguir l’amnistia dels encausats.