Potser per això la meva feina consisteix a fer preguntes? No tinc clar si sóc xafardera de naixement o ha estat amb l’edat. Al meu poble ser xafardera crec que no és una cosa dolenta, però cal diferenciar si ets xafarder per a coneixement propi o bé per després explicar i a la vegada distorsionar, augmentar, criticar o tergiversar la veritat (això seria ser budell!)

A més hi ha un xafarderisme municipal que en certa manera està acceptat, potser forma part de l’ADN d’aquells que naixem als pobles, és el que fa que sapiguem coses personals no només del veïnat sinó també d’amics dels amics o familiars dels familiars. Entenc que amb aquest fet hi ha molta gent que se sent vigilada, com si la seva vida estes en un aparador públic i tothom pogués mirar i opinar.

Suposo que és menys complicat continuar xafardejant a través del Facebook o l’Instagram, sense que ningú sàpiga si volem o no saber de la seva vida, fent zoom a les fotos i mirant si estem despentinades o el vestit d’aquell dia natros mai el portaríem… un xafarderisme sota terra que a més ens serveix per crear un fals aparador de la nostra vida, podem fer veure que tot és perfecte, la sort ens va de cara, amor, diners, amics… hipocresia del moment molt barata que ens estalvia el tracte directe amb els nostres conciutadans, que no sàpiguen si tenim un mal dia o les coses no estan sortint com natros voldríem.

Com diu un conegut meu: reflexionem! No deixem de tenir un tracte proper i explicar coses ni que siguin personals als nostres ciutadans, és l’única forma d’empatitzar de debò i les xarxes socials les podem continuar usant per conèixer la crònica social acompanyada d’imatges, és la nostra revista del cor municipal!

Presentadora de TV.