Sovint tinc converses amb col·legues i amics i amigues al voltant de quan han canviat la gent jove, quan s’ha devaluat l’educació i quina diferència tan gran hi ha entre l’educació que vam rebre quan nosaltres érem menuts (parlo de les persones que tenim entre 45 i 55 anys). Jo, com sempre, continuo tenint el got mig ple i tinc tendència a intentar portar-los al meu terreny i convèncer-los que no són pitjors sinó que són diferents. Cada vegada em costa més fer valer els meus arguments però seguiré intentant-ho.

Deixeu-me avui, amb aquestes poques línies, exposar quin és el meu punt de vista sobre la realitat actual de l’educació i sobre els reptes que cada inici de curs hem d’assumir.

Primer, començaré fent una diferenciació que crec que és cabdal. És fonamental que ens acostumem a diferenciar entre educar i escolaritzar. Quan eduquem a una persona el que fem és ajudar-la a entendre el món on viurà, la comunitat on haurà de desenvolupar-se i les eines que haurà d’usar per a interactuar i treballar amb tots els agents que incidiran en la seva vida (la societat en general, la comunitat propera, la família, els mitjans de comunicació, l’escola …). Si parlem d’escolarització el que fem és referir-nos a aquell temps (en general entre els 3 i els 16 anys) que un subjecte passarà en una institució escolar on li transmetran continguts, li donaran eines per enfrontar els reptes i exigències de la realitat i l’orientaran respecte a com gestionar tots els contextos i agents amb els quals haurà de relacionar-se i de conviure. Tot això inculcant-li la necessitat de tenir una visió plural del món a la vegada que desenvolupa un pensament crític.

Si us hi fixeu, hi ha algunes diferències clares entre educació i escolarització i, per la mateixa raó, hi ha responsabilitats que coincideixen i s’han d’assumir de manera compartida entre tots aquells agents que hi intervenen i unes altres que són responsabilitat del subjecte i del context directe on aquest es desenvolupa i viu (normalment la família). No podem pretendre que l’escola assumeixi totes les responsabilitats de la família i del context, no pot ni deu, ni tampoc podem esperar que el context familiar desenvolupi tota aquella part tècnica i estratègia que li correspon a l’escola. Quan totes dues realitats van en la mateixa direcció el fet educatiu és un èxit. Quan l’educació i l’escolarització divergeixen, la major part de les vegades, fracassa el fet educatiu i s’obtenen resultats negatius.

Quines coses provoquem aquesta divergència? Crec que un exemple molt clar que ens ajuda a entendre el que vull dir és el projecte d’Educació 360 del que tant hem sentit tant ha parlat aquest darrer curs. Aquest projecte pretén implantar una estratègia educativa i formativa que impliqui, de manera conjunta i síncrona, a tots aquells agents que poden aportar alguna cosa en termes educatius. Una vegada més s’evidencia que l’escola té un lloc fonamental però, de cap manera, podem pretendre que aquesta faci tots els papers de l’auca. Des del meu punt de vista no pot i, en cas que pogués, no deu fer-ho. Cadascú hem d’assumir la nostra responsabilitat.

Si penseu, mentre llegiu aquestes línies, quantes coses heu après en la vostra vida, amb qui, quan i per què les heu aprés segur que arribeu a la conclusió que en aquest procés hi han intervingut persones, institucions, realitats … Variades i diferents. Que l’escola hi ha tingut un paper fonamental … El més important perquè és la base … Però heu après cada dia i aquest aprenentatge, ben gestionat, us ha permès créixer com a persones, com a professionals i també com a ciutadans. Si estem d’acord en això és el moment d’assumir cadascú de nosaltres de manera individual i col·lectiva que perquè l’escola pugui fer bé la seva feina la responsabilitat ha de ser compartida.

No podem menys tenir a la institució escolar i molt menys posar en dubte, de manera sistemàtica, la feina ingent que cada dia del curs acadèmic fan els mestres. Sovint les famílies i la societat tenen tendència a desautoritzar tant a la institució com als professionals que hi treballen. Tampoc pot ser l’excusa perfecta perquè no sigui tan evident que ni la família, ni l’administració, ni la mateixa societat han assumit la responsabilitat que els correspon. Els països més avançats són els que tenen com a eix articulador de la societat i de les polítiques públiques l’educació, on els professionals que s’hi dediquem són els més respectats i també els més ben retribuïts. Això no vol dir que no hi hagi coses que s’hagin d’anar revisant i millorant però la realitat ens indica que respectar l’educació com un bé de país crea comunitats més formades i més cultes i països més rics i desenvolupats.
Si teniu fills i filles en edat escolar, si sou estudiants o si, senzillament, sou persones inquietes intel·lectualment parlant féu l’exercici cadascú de vosaltres d’intentar respondre a la pregunta: de què parlem quan parlem d’educació? Si la resposta que us ve al cap té a veure en allò que individualment i col·lectiva podeu … Podem fer per a posar l’educació i també l’escola al lloc que es mereix anem en la bona direcció.

Catedràtica de Tecnologia Educativa Universitat Rovira i Virgili.