La negociació és un element fonamental per a la sostenibilitat de la majoria de relacions: laborals, polítiques, internacionals. Fins i tot en l’àmbit personal i familiar, sovint negociem, acordem, consensuem.

Ara que hi ha tantes negociacions polítiques trencades o difícils de resoldre en diferents àmbits (Brexit, PSOE-PODEMOS, Catalunya-Espanya, etc.) cal posar en valor el fet de saber negociar.

Per exemple, a través de la negociació comercial, les empreses no només estableixen les relacions necessàries per romandre actives als seus mercats, sinó que també obren vies a noves oportunitats de negoci i a plans d’expansió i creixement.

Les empreses no són organismes aïllats, sinó que estan immerses en xarxes comercials en les quals és molt important l’intercanvi constant i la retroalimentació. Podríem extrapolar aquests principis a l’àmbit polític? Jo crec que sí. Jo crec que hauria de ser així. Però no sé si alguns dels negociadors actuals entenen que els seus partits no són organismes aïllats. No sé si són conscients que es miren massa el melic.

Cap marca comercial, per molt important que siga, podria operar sense entrar en contacte amb l’entorn en què ha de treballar. Com podrà actuar un partit sense entrar-hi en contacte? Tanmateix, fa la sensació que molts estan aïllats al seu castell envoltats de vassalls.

Negociar és un exercici que es perfecciona dia a dia. Encara que alguns persones hi tinguen una disposició natural, la veritat és que només amb l’experiència es pot aconseguir un grau de negociació positiu. La pràctica fa el mestre, però, és clar, cal practicar.

Les habilitats necessàries per negociar no només són “tècniques”. En la mesura en què implica una relació amb les altres persones, la negociació necessita habilitats socials imprescindibles com l’empatia, la capacitat d’influència, el diàleg, la intel·ligència emocional, entre altres. Quins polítics trobeu que en tenen?

Si parlem d’estratègies, no n’hi ha només una que serveixi. Hi ha tantes estratègies com àmbits on es negocia, tantes com persones que negocien. Però, ¿tenen alguna estratègia els negociadors que cada dia veiem com arrosseguen la seua inoperància i/o manca de voluntat pels Telenotícies?.

Cadascú les adapta a la seva manera i empra els recursos que més li convenen, però hi ha alguns consells a l’hora d’asseure’s a negociar que potser alguns governants, polítics o empresaris haurien d’escoltar.

Objectius clars: Tota negociació té un objectiu. Cada part juga un paper específic en el moment d’asseure’s a la taula. En general, els negociadors tenen tres tipus d’objectius: alts, mitjans i baixos. Són fites més o menys importants que pretenen aconseguir al llarg del procés i que emmarquen l’acció negociadora.

Informació necessària: Abans d’entrar en matèria, cal documentar-se. Cal saber qui serà el nostre interlocutor i com caldrà enfocar el tema que és objecte de discussió. No podem arribar a la trobada sense saber ben sobre què parlarem.

Planificació: Cal estudiar prèviament la contrapart. Fet això, el més recomanable és formular una hipòtesi sobre com podria anar la trobada, quines podrien ser les peticions de l’altre sobre l’objectiu i quines possibles sortides s’hi proposarien. És important ser capaç de contemplar tots els escenaris possibles.

Un roc a la faixa: Però encara que intentem sospesar totes les variants, sempre hi pot haver algun factor que no haguem contemplat. Cada negociador ha de tenir una estratègia o un pla d’acció reservat per si encalla la negociació. Aquest roc a la faixa pot ser una solució o una proposta d’última hora.

Treure conclusions: Quan les negociacions s’allarguen en diverses sessions, és crucial que el negociador prengui nota de les conclusions més significatives de cada trobada. Això l’ajudarà a estructurar les següents reunions i li permetrà valorar i explicar l’avanç de la negociació en conjunt.

Pregunta final les persones lectores: ¿qui trobeu que negocia bé, qui negocia malament i qui NO negocia mai, dels personatges públics de l’actualitat?

Vegeu, vegeu…

Filòloga.