Aquest estiu no ha estat un dels millors de la Berta. La paraula crisi s’ha instal·lat definitivament al seu pensament. La crisi, un mot que amb els anys podria semblar que s’ha devaluat, després de ser tantes vegades anunciada, negada i finalment perpetuada, ha tornat als titulars de premsa, ara complementada amb “de seguretat”. A la preocupació pel futur incert del seu negoci, tocat per la crisi econòmica, superada per la macroeconomia i soferta dia a dia pels petits empresaris, s’ha sumat la temor a quedar-se sola, perquè les seves filles comencen a volar independents. Temor no a la soledat sinó a l’enyorança i, sobretot, a la crisi de seguretat que diàriament s’empassa un bon grapat de víctimes, especialment dones.
La Berta no és molt gran ni donada a pensar que cualquier tiempo pasado fue mejor, però recorda perfectament quan la porta de casa dels pares estava nit i dia oberta o que podia sortir de festa sense la inquietud de tornar sola. Encara que eren altres temps, és veritat, i potser és millor haver tancat aquell capítol de la nostra història, no és normal que ens estiguem acostumant als relats estremidors de robatoris amb violència, de la proliferació de manades o del crim organitzat, que tenen segrestada la nostra llibertat de moviment i, especialment, la nostra tranquil·litat.
El que més l’espanta, tanmateix, és que, com a l’altra crisi, la que arrosseguem des de fa anys, ni li veu solució ni final. S’ha convertit en un altre dels temes per tirar-se a la cara les responsabilitats uns als altres, tant entre els polítics com entre els cossos policials, mentre la noia que és agredida sexualment o aquell que arriba a casa i la troba regirada i sense les seves pertinences més preuades no es resignen a ser una dada que incrementa les estadístiques anuals. Res ni ningú mereix ser un número. Res consola l’ésser humà que sofreix dolor i injustícia per molt que la desgràcia sigui compartida.
L’estiu comença a caminar cap al seu final, els comerços tancats per vacances tornaran a obrir, els nens es penjaran de nou la cartera a l’espatlla, els turistes es reclouran a les seves llars, tot i que la crisi, malauradament, persistirà perquè, encara que els titulars són alarmants, la Berta no creu que ningú s’ho prengui prou seriosament.
Preocupada, ha recordat una amiga que sempre li diu que, per a ella, l’any no comença l’1 de gener sinó a primers de setembre, quan tots tornem a la rutina. Potser caldrà tancar els ulls amb molta força per demanar el desig per al nou any ―o curs―: oblidar les estadístiques, pensar en les persones, en els drames particulars, i posar fil a l’agulla.