Potser alguns heu vist Les de l’hoquei, una sèrie de TV3 dedicada al públic jove i centrada en l’esport femení, en què la trama s’inicia quan un equip d’hoquei intenta desmuntar la secció femenina que té. A la ficció les entrenadores dels equips masculí i femení lluitaran juntes per impedir-ho. La sèrie va començar a finals d’abril d’enguany i qui sap si s’ha inspirat en l’equip femení de futbol del Club Esportiu Alcanar. Les del futbol canareu.

Les noies i dones de l’Alcanar són les campiones de les Terres de l’Ebre de Futbol 7 per cinquè any consecutiu, i l’equip és un punt de trobada de jugadores de totes les edats. Però no ha fet gràcia a tothom, aquest èxit, i menys que a ningú, a la junta del Club Esportiu Alcanar, ves per on.
El fet es va esbombar pel que ja va aparèixer a aquest diari: un mural dedicat a l’equip femení que havien pintat els escolars d’Alcanar va ser “masculinitzat”, es van repintar els cabells, unes cues que eren l’únic element que podia, o no, ser femení. La quitxalla de l’escola l’havia pintat com a suport a l’equip, que la junta del Club Esportiu volia fer fora.

A 2018 el Club havia demanat diners a les jugadores per pagar l’equip masculí i elles s’hi van negar. Una setmana abans que comencés la lliga ebrenca, president i junta els van dir literalment que feien nosa i només amb el suport immediat de la Federació, compromesa amb l’esport femení, van poder federar-se i començar a jugar normalment.

Qui pensi que és enveja no s’equivocarà. Fa uns dies el periodista tarragoní Raül Cosano va refer la frase feta “més moral que l’Alcoià”, per dir “més moral que l’Alcanar”, ja que els nois de l’Alcanar van els darrers de 3a Catalana, amb 0 punts, després del Masdenverge, que en té 24. I elles, penta campiones. Al president li fan “ganes de plorar” quan havent perdut, els contrincants el vénen a felicitar per la capacitat de lluita dels xicons. Però la junta no es despentina en voler expulsar les xiques.

La gestió del club ha dut al fet que els jugadors canareus en marxessin i que l’equip masculí el formen nois d’altres pobles, amb més bona voluntat que resultats. I en lloc d’apostar pel base i pel femení, els dinamiten. Les xarxes i en el mateix Ebre alguns han parlat de “misogínia repugnant” i també tothom pensa en l’enveja com a motor d’aquesta incongruència.

Però les del futbol tenen més suport i ganes de jugar que aquestes conductes excloents i masclistes que esperem abocades a morir. Que l’esport femení ho té difícil és ben cert però a Alcanar ha demostrat que la tenacitat dóna fruit. La reclamació de drets ha de continuar i federacions, clubs, mitjans i afició han d’apostar per la igualtat de tracte. I si hi ha resultats i espectable, millor.

Repintar el mural de les xiques del futbol ha estat mesquí i caduc, però mostra que les actituds resistencialistes dels que volen mantenir les dones relegades existeixen, i per tant, la lluita feminista i igualitària, també ha de perseverar.

About the Author:

Professora de Comunicació a la UAB.