A les acaballes de l’estiu hem de començar a arrencar el motor que ens durà a l’inici del nou curs. L’estiu, període típic d’atonia, descans i absència de notícies, ha estat, però, espai i moment per diferents aspectes de reflexió locals i globals en els mitjans de comunicació.

El més trivial ara, a la darrera setmana d’agost, seria, possiblement, parlar de com es contempla el futur econòmic a curt i mig terme, ple de núvols e incerteses, el gruix d’elles creades artificialment per nosaltres, els humans (guerres comercials, problemes geopolítics, BREXIT, absència de govern i pressupostos, etc). Però, el tema de la capacitat autodestructiva i creadora de problemes associada al comportament humà el deixarem per un altra ocasió (estic temptat a tractar-la, la veritat). Ara, en aquest limitat espai, voldria parlar d’un altra dels temes que ha estat recurrentment tractat i reflexionat en aquest estiu com és el del canvi climàtic. Crec que ja tots (o el gruix), ni que sigui per a les conseqüències que veiem, escoltem, llegim o patim, tenim meridianament clar que s’està produint un fenomen climàtic altament problemàtic. Fenomen que ens està deixant canvis en les temperatures (alçades històriques), major variabilitat d’aquestes i també major probabilitat de fenòmens meteorològics extrems.

Tota aquesta amalgama de canvis està produint, i produirà, derivades negatives sobre els sistemes naturals, l’economia, la salut i, en definitiva, el benestar. En aquest camp, la “ciència” sense cap dubte està fent els deures. Impulsada pel conegut IPCC (Panell Intergovernamental de Canvi Climàtic, Nacions Unides) i també altres instàncies, estem acumulant un gran estoc de coneixement sobre: un, una diagnosi de la situació global i regional; dos, les causes d’aquesta situació; i tres, les estimacions de futur, a partir de diferents escenaris i modelitzacions matemàtiques realitzades per equips de gran nivell acadèmic internacional.

Aquest estoc de coneixement científic, de cobertura mundial i multidisciplinar, ha plenament demostrat, entre d’altres aspectes, que; un, el clima ha canviat; dos, aquest canvi tindrà conseqüències negatives sobre els sistemes naturals i les activitats humanes; tres, ha estat fonamentalment l’home el causant d’aquest canvi (en contraposició a altres èpoques del passat al planeta). Sabem que en relació a una part dels problemes que tenim, i tindrem, no podem fer res (els gasos poden persistir en l’atmosfera 100 anys) però si que resta una part de les conseqüències nocives, cada cop menor, que podríem atenuar si actuem ja. Sabem que s’ha d’actuar sobre la indústria, sobre el transport, sobre el sistema energètic però també sobre el consum i, per tant, sobre el comportament de les llars.

La Unió Europea, afortunadament, ha estat líder en aquesta preocupació i en l’aplicació de mesures (per exemple, la posada en marxa del “creatiu” mercat d’emissions). El problema és que el “canvi climàtic” és un assumpte de fronteres globals, on la UE aporta ja poc, i que reclama mesures i una governança global. I és  aquí on trobem un dels grans “cavalls de batalla” de les mesures de correcció, o pot ser ja de mitigació. Les estructures de governança globals no funcionen. Els interessos contraposats, la falta de rigor, els horitzons de curt terme, els cíclics polítics i, en definitiva, les nostres penúries s’estan posant de manifest com mai en el problema climàtic. La ciència i els científics estan fent la feina. Els escoltem? Els fem cas? D’una vegada per totes, ens movem sense dilació? Pot ser necessitaríem, com deia Plató, uns governants filòsofs.

Catedràtic d’Economia i director del Departament d’Economia de la Universitat Rovira i Virgili.