A mesura que ens apropem a l’octubre d’aquest any cada cop els indicadors polítics i econòmics mundials, europeus, espanyols i catalans són més evidents de que ens apropem a un vertader desastre.

Estats Units i la Xina aprofundeixen en la seva batalla comercial mundial a base de proteccionisme aranzelari, per un costat, i devaluació monetària, per l’altra. Son mesures de “guerra” que serveixen per protegir els seus interessos especialment a curt termini, però que tenen com a efectes secundaris que els països que exporten a aquests mercats es ressentin enormement.

Aquesta situació està tenint ja un fort impacte al vuitè país més gran del món, Argentina, que és fins i tot major en termes de recursos naturals, i amb un potencial exportador enorme. Però la històrica maledicció argentina fa que el populisme-peronista reneixi de nou, que amb tota probabilitat guanyarà les eleccions presidencials de finals d’octubre, i descontrolarà de nou la necessària contenció de la despesa que per necessitat aplicava Macri.

Al mateix temps, Alemania pateix una contracció del seu PIB en la seva evolució trimestral, i la seva oficina federal d’estadística i el servei d’estudis del Deutsche Bank conclouen que, també a l’octubre, la “locomotora d’europa” entrarà tècnicament en recessió.

Entretant, el germà bessó del Sr. Trump a Anglaterra, Boris Johnson, continua “desbocat” portant al seu país i a tota Europa a un punt de no retorn el 31 d’octubre, que de forma automàtica i traumàtica ens portarà als europeus a una dimensió desconeguda històricament, que com a mínim barrarà l’accés dels productes europeus a un país principalment importador dels mateixos.

Per acabar-ho d’adobar, els inefables i apassionats italians, estan immersos – novament – en una d’aquelles crisis polítiques sense fi – similar a la dels seus cosins argentins-, que donada la dimissió del seu primer ministre aquesta setmana, desembocarà amb tota probabilitat a unes noves eleccions, també a l’octubre. Això no és gaire nou a Italia, que ja tenen els seus gens adaptats a les crisis polítiques, però si que ho és el fet que ni entretant ni després cap polític italià prendrà decisions que abans de final d’any ha de refinançar el major deute nacional de la Unió Europea equivalent a un 32% del seu Producte Interior Brut.

Encara que aquesta situació d’Italia no sembli important, cal recordar que per diferents motius, l’economia italiana té innombrables connexions amb la espanyola, i que cada vegada que esternuda un sicilià, es constipa un valencià. La prova es que aquesta setmana cada cop que pujava la prima de risc d’ells, l’IBEX perdia valor estrepitosament.

I bet aquí, resulta que aquesta setmana el Banc d’Espanya ha publicat que el deute públic del conjunt de les administracions espanyoles està en una xifra record: 1,21 bilions d’euros provocats bàsicament pel dèficit estructural de la seguretat social amb un sistema trencat.

Entretant, que fem a Espanya?

El govern no pren cap decisió estructural i es dedica a incrementar despesa, i prometre més drets socials, tot picant l’ullet al partit més populista i extrem de l’arc parlamentari espanyol, per intentar evitar les quartes eleccions generals en quatre anys, en quina campanya electoral estarem també a l’octubre.

I a Catalunya? Que fem a Catalunya?

Doncs com no, el Molt Honorable anuncia un mes d’octubre de “confrontació” amb l’estat com a resultat de la Sentència del “procés”, i el seu braç-familiar “armat”, els CDR’s, ens anuncien talls constants de les autopistes. Quan? També a l’octubre !!

Doncs sembla que a l’octubre no podrem ni apretar a córrer … per les autopistes

Advocat.