A tothom que fa present este espai comú que som els Països Catalans, a tothom que clama per la justícia i la llibertat utilitzant qualsevol mitjà i, de manera particular, a qui m’ha esperonat a aprofundir en els valors del intèrprets valencians actuals.

Som en ple estiu, un estiu curull de situacions demencials, i estic escoltant “Estiu”, de l’àlbum Tempestes vénen del Sud del grup Zoo: “Cau la calor a la Safor, bombeja el ritme […] Jo tinc set de vida, no de fama, no vull ni la reixa ni la pena”. I em pareix sentir, superposant-se, l’eco de la veu de Flora Sempere, la cantant del grup El Diluvi, insistint que “el foc de la revolta esta nit desprén tendresa insubmisa”. I també la remor d’Obrint Pas cantant “La flama”, especialment aquell fragment fet amb versos de Vicent Andrés i Estellés: “No et limites a contemplar / aquelles hores que ara vénen, / baixa al carrer i participa. / No podran res davant d’un poble / unit, alegre i combatiu”.

I em ve al cap tota la gran allau de veritables tempestes que venen del Sud estimat, tot l’enorme cabal de denúncia, de defensa de la terra, de batec per la llengua comuna, de pacífic combat, de vida, que ens ha anat arribant i ens arriba de les terres valencianes a través de molta gent que ha optat per fer de la música un compromís: Raimon, Ovidi Montllor, Al Tall, Els Pavesos, Urbàlia Rurana, Obrint Pas, La Gossa Sorda, Aspencat, Mireia Vives i Borja Penalba, Pep Gimeno Botifarra’, Pau Alabajos, Toni de l’Hostal, Auxili, El Diluvi, La Fúmiga, Orxata Sound System, Smoking Souls, Els Jóvens, Atzukak, Gener, Arròs Caldós, Senior i el Cor Brutal, Pupil·les, Maluks, Feliu Ventura, Miquel Gil, Xavi Sarrià, Tesa, JazzWoman, Eva Dénia, Carles Dénia, Mara Aranda, i tants i tantes altres.

Podria continuar amb qualsevol d’estes veus, però avui seguixo amb Zoo: més enllà de compartir en més o menys mesura els seus referents polítics, m’agrada esta forma de dir, esta manera de plantejar les qüestions socials, esta dosi d’irreverència i de provocació amb intenció de remoure consciències, esta força poètica i esta immensa energia. M’agrada el seu “acte rebel de crear” i m’agrada que em descobrisquen que “hi ha paraules amagades, com tresors, baix d’algun matoll” (“Escenes quotidianes Vol. VIII”, 2016).

Vaig passant cançons i em recreo en molts dels seus versos (quedeu-vos vosaltres amb els que vulgueu): “Estic buscant tantes respostes que oblide les preguntes que m’he fet. Guanyant en impotència al ritme que perc drets. Pensant més en desitjos que en fets, plorant de ràbia […] Tempestes vénen del sud, sonen corbelles que tallen la boira. I creix una flor al mur, vol ser futur, és present, és memòria.” (Corbelles”, 2014). “Que no tot a la vida és faena, que morir és no viure lluitant […] Vull sentir-me d’on soc, d’una terra que m’importa prou més que un país.” (“Vull”, 2014). “La serietat és massa seria pa no fer-li broma. La senzillesa és sinònim de ser persona.” (“Imperfeccions”, 2014). “Jo defenc amb passió territoris que sembràvem d’amor i colors […] Jo defenc territoris, els nostres, on sentim que la vida alça el vol […] Perquè avui cantem per celebrar que ningú mai no ens farà callar, que somniem amb que se’ns tanca la ferida, que vivim amb l’esperança descosida […] Sempre en peu, sempre desafiant la por. I és que el poble que canta mai no mor.” (“Hivern”, 2014). “La contradicció de l’esclau sentint-se lliure. I a la tele del bar, Mediterrani: fossa comuna d’africans, cementeri, Mare Mortum. Qui parlarà d’aquest holocaust?” (“Escenes quotidianes Vol. III”, 2016). “Més comunió amb l’entorn, més patejar el camp, més escoltar els nostres iaios: més terra i llibertat.” (“Escenes quotidianes Vol. IV”, 2016). “Corríem com llops a la vora del riu, la cara bruta, el gest viu, camp a través, barrancs amb patinet, argelagues i bassals, i els pantalons desfets.” (“Escenes quotidianes Vol. V/VI”, 2016). “Cadascú ballant amb les seues addiccions. Hi ha politoxicòmans i addictes només a facebook, ionquis del futbol, ionquis del nostre senyor, Nuevas Generaciones i drogates de Pokemon Go, la llei i la moral. El perdó ha de ser legal? Qui vol ser gent normal? Qui és el tarat mental?” (“Escenes quotidianes Vol. VII”, 2016). “La roda gira i gira, i el present és ja passat, veritat i mentida, teatre i realitat, rebel i consentida, l’escenari és respirar, buscant l’eixida en l’acte rebel de crear.” (“Raval, 2017). “Vinc de les platges horteres sostingudes amb deutes brutals, de microclima i macroestafa, trist i real […] Vam sobreviure a l’incendi, vam fer-li front al gegant, vam agafar aquell quadre i ballàrem el ball: el ball del cap per avall.” (“El cap per avall”, 2017, en referència al retrat de Felip V, que els xativins i les xativines tenen penjat cap per avall). “Ser d’este món és un poc complicat, ser i no ser-ho de forma normal […] Volen que passes l’examen que ells posen, volen ser jutges i autoritat.” (“Ventiladors”, 2017). “Tinc un malson recurrent amb el banc, no puc anar-me’n, m’està sagnant una hipoteca que ja és una multa.” (“Impresentables”, 2017). “Contrabandista de verbs clandestins, escampant el verí, per pobles vius i senders infinits. Quin gust sentir-la parlar, si del carrer i el corral és l’ama. I ara hi ha un poble que brama en un idioma proscrit.” (“La mestra”, 2017). “Portem endins un esclau i un guardià, tots presoners d’un fracàs col·lectiu fa uns quants segles […]  Titelles del sistema, amos del ninot trencat, botxins de voluntats, carn de presidi […] Oh, que fràgil és l’esperança del pobre!” (“Presoners”, 2017). “Matem també a eixe fatxa que portem endins. I una foguera que incinere, i que deixe enrere traumes i obscuritat, que depure, que allibere. Que creme la crueltat, l’avarícia i l’estafa […] En la meua boca un correfoc, en la teua orella una verbena. Si la cançó mata la pena, som emissaris de la mort. Ni furtant-nos els somnis, ni cremant la trinxera, ni amb la llei, ni el tricorni, ni amb presons ni cavernes callaran a la fera.” (“Correfoc”, 2017). “N’hi ha una àguila imperial, vola sobre els caps, té les urpes fortes, té el pic rovellat. Als sopars de gala del clavegueram n’hi ha matons amb toga. Tot està pagat. N’hi ha cançons culpables, versos entre reixes […] Visca el silenci si el que importa és la unitat i el perquè sí, unitat d’universal destí” (“Omertà”, 2018). “Cases pintades amb forats de bala […] Bales perdudes deixen rastre i sang a les parets.” (“Palestine”, 2019). “Quan isc a buscar l’alegria no sé per què acabe sempre en el teu carrer. Allí es sent una melodia… arrap de canyamel, carícia d’esbarzers” (“Esbarzers Remix”, 2019), fragment que d’alguna manera em retorna a “Camins”( 2015): “Sembrant de vida els edredons anem navegant perduts, perseguint el teu rumb […] I tu tens allò que m’engresca per dins.”

No acabaria, però enllestixo amb la sensibilitat que regalimen els versos del tema “Estem d’estiu” (2019), la cançó estiuenca de la cadena pública valenciana, creada per Toni Sànchez, el líder de Zoo, amb el pensament posat en els centres d’educació especial: “Estem d’estiu! Muntanyes besen la mar, un cel blau irresistible, sempre a punt per a riure. Estem d’estiu! I ara que em sent especial, única, irrepetible, sempre a punt per a viure. Estem d’estiu!”. Sí, estem d’estiu, d’escalfament extern i intern, d’opció per la vida, de rebel·lia, d’ardidesa lluitadora. I d’esperança, sempre.

Filòleg i historiador.