Amb l’estiu es multiplica l’arribada de persones en embarcacions des de l’altra riba del Mediterrani, des de la riba sud.

Molts moren ofegats en les barquetes de plàstic en què els transporten les màfies, perquè els deixen a la deriva en alta mar.

Cada dia es parla de forma impersonal de les vides de centenars de persones que desapareixen, però els mitjans no en diuen persones (substantiu), n’hi diuen immigrants (adjectiu).

És com una anestèsia lingüística per evitar que ens escandalitzem massa? ¿O és que ja han aconseguit que no els cataloguem com les persones que tenim a la vora, que tenen nom i cognoms, que coneixem, que saludem, que estimem, que tenen familia?

Dins les xifres esgarrifoses de morts al Mediterrani, també hi ha menors, xiquets i joves que sovint viatgen sols fins a Europa. Molts han pogut escapar-se de l’infern de Líbia (tortures, violacions, maltractaments, venda com a esclaus). Són encara més vulnerables que els adults.

Dels que aconsegueixen arribar, hem vist les imatges dels xiquets dormint a les comissaries, en una església o escapolint-se dels centres d’emergència.

No hem d’oblidar que ells venen aquí a treballar per ajudar com puguen a sobreviure la seua familia. Són joves, però tenen una alta responsabilitat i un gran deute que ha de pagar la família.

El sistema està oficialment desbordat i els MENA (Menors Estrangers No Acompanyats) sovint ocupen els titulars de diaris i televisions. Pareix que es vol crear una sensació de certa alarma en l’opinió pública. I surt la serp de l’odi i la xenofòbia.

És urgent abordar aquesta situació i comprendre qui són aquests menors, què senten, què somien i perquè han vingut a Catalunya. Cal reflexió i anàlisi i que tots els implicats puguen parlar: educadors, mossos, coordinadors de centres, representants de les institucions o advocats i, sobretot, els joves i adolescents.

Un gran repte és poder mirar aquests joves als ulls, conèixer-los. Per aconseguir-ho cal la complicitat de la societat i de les institucions.

M’ha ha sorprès la situació de vulnerabilitat que han viscut. Però, malgrat tot, ells només volen jugar i divertir-se, no volen explicar com de magres les han passat. Només algun s’obre a explicar la proesa.
Són joves vulnerables perquè en un moment clau de formació de la seua identitat han de marxar de casa i no tenen cap suport familiar que els ajudi en una edat tan complicada com l’adolescència. Sovint senten que se’ls tracta com a delinqüents, però ells el que volen és treballar i ajudar la familia que han deixat.

Si els tractem així, és així com se sentiran.

En canvi, si els mirem als ulls, si hi parlem, potser podrem entendre que només són nois que carreguen una motxilla molt pesada i difícil. Buscar-se la vida i poder enviar diners a la seua familia.
Les etapes que viu un menor des que posa un peu a Catalunya són complexes i pesades. Massa vegades, ens hem fixat en estereotips, però en realitat no coneixem les enormes dificultats que pateixen i que han hagut de patir.

Cal conèixer les persones en singular. Així deixarem de banda els perjudicis i podrem entendre què passa realment al nostre voltant.

Jo personalment he tingut l’ocasió de ser mestra de català d’un grup d’ells aquest estiu en un poble del Montsià. Tots els nois han arribat fa pocs mesos a la Península. Sovint han arribat a les nostres terres procedents d’Andalusia o de centres d’internament.

A la clase, la majoria volien fer-ho molt bé per demostrar que són capaços d’aportar coses positives i que es volen quedar a viure aquí. Em diuen que volen aprendre un ofici: cuiner, perruquer, mecànic, electricista.

Són joves alegres, però sovint surten de classe per anar al lavabo… Per què?, em pregunto jo.
Al cap d’uns diez, un d’ells em diu que és perquè a l’edifici on fem la classe hi ha wi-fi i és llavors que poden parlar amb el pare i la mare per whatsapp. I jo els dic: “I tant!, demaneu permís i sortiu per parlar amb la família”. Per a ells, això és el més important.

Són alegres, moguts i juganers, més que molts joves d’aquí, crec. No tenen res, però es diverteixen amb qualsevol cosa.

Hi ha dies que estan enjogassats i costa que presten atenció a la classe, com els d’aquí. Alguns són superaplicats i volen aprofitar les classes de llengua, perquè al setembre volen fer cicles formatius i entendre el català és imprescindible. El castellà la majoria ja el saben. S’espavilen molt ràpidament.
Alguns han estudiat una part del batxillerat i algun no sap quasi ni llegir ni escriure.

N’hi havia un d’analfabet, però no me’n vaig adonar fins al final del curs, perquè copiava exactamente els exercicis amb bona lletra del company del costat. Li vaig dir que no es preocupés, li vaig donar exercicis per practicar l’alfabet i se’ls enduu perquè el que vol més d’aquest món és aprendre a llegir i escriure.

Fer-los classe ha estat un bona experiència, però alguns dies no ha estat gens fàcil. Algun és trapella i cal que li cride l’atenció (tot i que també em feia riure). M’han fet parlar, els “bandidos”…

Són nois grans, més alts que jo, i cal posar ordre a la classe. Algun ha tingut un càstig. Encara que com als joves d’aquí. Han de saber qui mana a la classe i que s’hi ve a fer el que toca.

Però al final s’han adaptat al ritme de treball i a final de curs hem fet àlbums amb tots els treballs de classe, perquè després poguessen repassar.

També hem celebrat una festa de final de curs d’allò més apanyada. Ells han fet coc i braç de gitano de xocolata gelat a la casa on viuen (alguns saben cuinar i fer pastisos, perquè els n’han ensenyat les mares, diuen) i jo he portat refrescos i altres coses.

Ens han visitat l’alcalde i la regidora de l’Ajuntament.

Hem fet jocs i, al capdavall, hem quedat amics. De fet, m’ha fet pena perdre’ls de vista, perquè m’han transmés la seua gran alegría de viure, malgrat les dificultats.

Us he de dir que durant les vacances penso en ells, en com podran viure i sobreviure, en quin destí els espera: Brahim, Moha, Matar, Anuar… Estic contenta d’haver-vos conegut!