Aquestes reflexions, si és que es poden dir reflexions, sorgeixen d’un bany a la mar. Aquest estiu, alguns dies, hem practicat ioga a la platja de bon matí i després, encara amb la platja mig buida, un bon bany. A dins de l’aigua sorgeix la conversa, que bé que estem, però de seguida algú comenta que ens banyem en un cementeri, que què passa amb les persones que fugen de la guerra, la persecució política i la misèria que no són acollides per cap estat europeu, que això és una vergonya, un genocidi; que si l’aigua de la mar està massa calenta, que si el canvi climàtic és una catàstrofe; que els polítics no fan res, que si escalfar cadira i cobrar diners públics, massa diners; que si s’han carregat els serveis públics, que si la sanitat, que si l’educació; que la falta de cultura; que el mal que fan els mòbils i les tauletes, no només a la gent jove; que si no es llegeix… Que tot està fatal, que quina impotència; que si els presos i preses polítiques i les exiliades; que si els nois d’Altsasu fa 1.000 dies que injustament empresonats; que si a Itàlia guanyarà Salvini, que si la pujada i la temor que ens provoca el feixisme…

Un bany de mar que va acabar sent un mar de lamentacions i d’indignació, amb un què podem fer? Com donar resposta a aquesta Europa que sucumbeix, Europa? El món va a la deriva. Això és molt gros i potser pessimista, o millor realista; realista és la sensació de desastre en molts àmbits i el que es pot fer, des del meu punt de vista, és resistir i insistir per existir i per què no, fomentar la lectura. Ara direu què pinta aquí la lectura? Pinta molt perquè necessitem una societat ben formada, no només amb les especialitats, l’ensenyament no és holístic, ni a primària ni a secundària, ja no cal dir a la universitat. Necessitem formació àmplia, capacitat de crítica ben argumentada, ampliar les mirades al món, obrir finestres al món, i la lectura ens fa créixer. He rellegit el llibre d’Emili Teixidor, La lectura i la vida. Com iniciar els nens i els adolescents a la lectura: una guia per a pares i mestres, i entre d’altres, n’he tret una conclusió, cal llegir per desobeir, cal llegir “deslligats de l’autoritat de l’autor, és així com s’estableix el veritable diàleg”.

De la mateixa manera que ens deslliguem de l’autoritat de l’autor ens hem de deslligar de l’autoritarisme que se’ns imposa: “Si no proporcionem paraules suficients als nostres joves, no els ajudem a ordenar les seves emocions i els seus pensaments, i ni tan sols els ajudem a ser feliços. Tancats en el seu món inexpressiu, no poden compartir les seves vivències ni les seves emocions. O no poden compartir-les totalment, per manca de paraules suficients. No els queda cap més recurs, cap més llenguatge, que la violència física.” Cal saber per poder contrarestar el desastre al qual estem abocats.

I la lectura ens empodera i ens fa conscients del poder que té la desobediència civil pacífica, de la qual tant necessitarem per perdre la temor per exercir a consciència les llibertats fonamentals, tant als Països Catalans com al món, així ens ho fa arribar Jordi Cuixart en el seu llibre recentment publicat, Ho tornarem a fer. I per anar acabant una lectura més que sortirà en català aquest setembre a Edicions Saldonar, Manual de desobediència civil, de Paul i Mark Engler, llibre que dona les claus de la revolta no-violenta que està transformant el segle XXI. Llegim, que la lectura és vida! I per concloure, unes cites de la Marina Garcés, avui una de les imprescindibles: “Llegir és una pràctica de resistència, és una de les activitats més indomables que hem inventat els humans perquè permet aquest silenci impenetrable per cap poder.” “Sempre ha fet por una personeta amb un llibre sota el braç. És un perill amb cames i amb una eina molt senzilla per transformar el món d’una manera molt poderosa”.

I bon estiu, felices lectures i bones festes lliures de sexisme!