Si, per aquelles persones que no han llegit bé la història caldria dir que Catalunya era un estat l’any 987 amb el compte Borrell II de Barcelona, abans que ho fos Espanya amb Felip V amb els decrets de nova planta l’any 1714, independent més de 145 anys i 350 més aliada de la corona d’Aragó fins a l’arribada del Borbó, per tant les aspiracions dels catalans avui són totalment legitimes i amb una gran història que ens avala. Aquesta és la qüestió de fons en la que estaríem d’acord gairebé tots, a on hi ha les discrepàncies és com ens volem governar, si amb un estat federal, independent o ser part de la unitat d’Espanya. Les eleccions fetes diuen que volen ser part d’Espanya el 45% de ciutadans i és un gran entrebanc pels que volen l’opció independentista perquè no arriben al 50% i no tenen la legitimitat que caldria per fer el trencament que desitgen.

La corrupció Catalana del 3% va ser el punt de partida per les aspiracions independentistes, va ser una estratègia de CDC per mirar de tapar-la i la va fer calcada que la del PP arreu d’Espanya. Perquè els ciutadans quedessin al marge era necessari que no sabessin res i per això les notícies que donaven els mitjans públics de comunicació no eren per explicar el que estava passant sinó en termes del que volien els polítics corruptes que en aquell moment conduïen el país. Aquests polítics feien servir un llenguatge dissenyat per fer que les mentides semblessin veritats respectables. Però d’ençà que es va destapar la corrupció a Catalunya tenim un canvi d’escenari polític que ens porta directament al procés.

Aquell que trobi la mentida que necessitin els ciutadans serà el rei del món. Es comença a construir un relat que va després de l'”Espanya ens roba” i que és el de la independència i troba una bona disposició en la ciutadania que se’l creu i entren en comunió amb els partits que han construït aquest discurs, tenint una molt bona disposició sempre que eren convocats i per això les grans manifestacions fetes entorn el relat de la causa. Ningú d’aquesta ciutadania es plantejava res sobre el procés, ja que la confiança la tenien posada amb els relators ERC, JxC i la CUP i aquests semblava que se’l creien sencer.

Però el punt d’inflació d’aquest procés, on la ciutadania es comença a preguntar coses, exigint-ne d’altres als relators és quan en el parlament es fa enrere, segons sembla l’estat va fer creure al President Puigdemont que volien negociar i aquest ho va creure i en aquest moment els independentistes perden el procés. Segons el President haurien d’haver proclamat la república si ho haguessin fet ara serien difícils d’aturar. No calen lamentacions el moment ha passat i ara només sembla que com diuen molts protagonistes ens en sortirem”. Quan s’engega una revolució com la del procés aquesta només té dues sortides o es guanya o es perd, no té terme mitjà això de què ens en sortirem és per poder arreglar les coses i tornar a l’estat anterior l’autonomia, vençuts.

La ciutadania sent ràbia, impotència i desànim fins i tot algunes veus qualifiquen la república de les cadires i el més important els dos partits importants han tornat al bipartidisme i han arraconat la unitat i tornat a les picabaralles. Han canviat els papers però no el segment que representen la burgesia i això els porta a votar moltes propostes al costat dels del 155 ho hem vist en les municipals pactes de tots tipus per les cadires. És una vergonya quan es deixen de banda les conviccions i principis per poder i diners, no són dignes de la gent que els vota. A més el bipartidisme fa mal al país, ja que són incapaços d’arribar a cap acord important per la ciutadania, sembla que la solució a tot aquest embolic són les eleccions.