S’ha tancat (pel moment) un cicle electoral complet, que a Catalunya començà el 21 de desembre de 2017, amb les eleccions convocades pel govern central a l’empara de l’aplicació del 155, i que ha passat per eleccions a Corts Generals espanyoles, Europees i Municipals. Els diferents legislatius i governs s’han anat constituint, incloses polèmiques per l’abast i caràcter d’alguns pactes locals, tan municipals com a Consells comarcals i Diputacions (i també a les terres de l’Ebre). Manca però, la constitució del govern central, aparcat per desprès de les eleccions europees i municipals. I en aquestes estem. En una situació en que els partits de la dreta espanyola (PP, C’s i VOX) no poden sumar suficient -com van fer a Andalusia o a l’Ajuntament de Madrid-, i on la situació d’avantatge relatiu obtinguda pel PSOE ha desembocat en una situació de potencial bloqueig, atesa la voluntat del PSOE d’obtenir la investidura de Presidència del Govern Central amb el suport sense condicions de Podem, i amb l’abstenció dels grups catalans pro-independència (si més no, un dels dos, d’ERC, o JxC).

No podem saber encara com acabaran les converses entre PSOE i Podem, però si que ho sabem segur pel que fa a les de PSOE amb ERC o amb JxC. Acabaran igual que van començar: no s’han produït, si més no que sapiguem públicament. Perquè la manera com Pedro Sánchez aborda la relació amb els grups pro-independència és negant-los-hi fins i tot el reconeixement com a actors polítics, rebutjant qualsevol tipus d’interlocució, si més no formal i pública. Això és consistent amb la visió que Pedro Sánchez predica del conflicte català com un conflicte dins l’Estat, però no amb l’Estat, sinó entre catalans. D’ací es segueix que les institucions estatals no han de fer cap proposta o acció política per abordar el conflicte (més enllà de les actuacions judicials al Tribunal Suprem, a l’Audiència nacional, i també a alguns jutjats catalans), sinó que és el Parlament de Catalunya el que ha de resoldre un problema que només afectaria als catalans.

Crec que Pedro Sánchez fa de la necessitat virtut, doncs encara que volgués -cosa que no sembla- no tindria el marge polític per abordar de forma políticament activa el conflicte català. En així, però, no poden fer-hi res el parlamentaris pro-independència. En el que si que poden fer és en ajudar o obstaculitzar la pretensió de Pedro Sánchez d’encapsular el problema català dins de Catalunya, cosa que a la que contribuirà l’estabilitat de les institucions centrals en un context de negativa fins i tot d’interlocució amb els partits pro-independència. Si l’independentisme en té prou amb que no governi la dreta, això és el que obtindrà com a contrapartida de la seua força, facilitant la investidura. Ara, això i res més.

Perquè la contribució al desbloqueig deixarà clar que, com diu Sánchez, no hi ha problema espanyol, i el conflicte català és només un conflicte intern de Catalunya. El pitjor escenari tan per independentistes com per no independentistes, doncs totes les tensions queden encapsulades aquí. I a més lliuraria l’Estat de qualsevol temptació de flexibilització de posicions. Alguns diuen de vegades ‘com pitjor, millor’. Aquest cas, però, sembla un cas de ‘Com millor, pitjor’. Millor per alguns, els beneficiaris de l’estabilitat institucional espanyola; pitjor per altres, els ciutadans de Catalunya, de l’orientació que siguin.