Al llarg de la història quan un fet climatològic o natural ha estat inusual i extraordinari ha quedat registrat per sempre més en la memòria col·lectiva d’un territori. Trobaríem múltiples exemples. Així, la riuada que es va produir el 8 i el 9 d’octubre de 1787, la més gran de la que es té coneixement, va quedar batejada amb el nom de “la Riuada Grossa”. No debades el nivell del riu va superar en alguns punts els 10 metres, sent superior a les també fatídiques dels anys 1907 i 1937.

Els pobles de mar recorden el temporal de Sant Tomàs, que es va produir entre el 20 i el 22 de desembre del 1891, en algun poble encara es recorda com “l’any de les desgràcies”, ja que va ocasionar desenes i desenes de morts i desapareguts al llarg del nostre litoral.

Ja a mitjans del segle XX és recordat “l’any de la gelada”, quan L’onada de fred del mes de febrer de 1956 va destacar a la majoria de registres meteorològics com el mes més fred de tot el segle per a moltes comarques. Encara avui hi haurà gent que recordarà “l’any de la nevada” un històric episodi de nevada que es produí el dia de nadal de 1962 i que va afectar tot Catalunya, especialment el litoral i prelitoral.

I ara que estem en un llarg episodi de sequera, ens pot sembla que és el més greu de la història. Però no és així, ja que “l’any de la sequera” fou el 1923-24. Alguns diaris de l’època en van deixar constància, com ara el Diari de Tarragona, que en la seva edició del 3 de març d’aquell any diu:
“Empieza a tomar caracteres alarmantes la sequía reinante. En algunos pueblos de la comarca tortosina se resienten de la falta de agua hasta para los usos más apremiantes. De San Carlos de la Ràpita nos dicen que la autoridad ha reclamado de la Alcaldia de Alcanar el envío de agua en bocoyes para las necesidades domésticas. En otros pueblos ocurre algo parecido, pues han quedado secos algunos pozos y apurados depósitos y cisternas. Y a todo eso la lluvia tan suspirada no llega, manteniéndose cerrada a toda esperanza”.

Sigui com sigui, tal com hem dit al principi de l’article aquests fets eren absolutament puntuals i extraordinaris i segurament per això van quedar tan gravats en la memòria de la gent. No obstant això, de fa uns anys ens trobem immersos en una mena d’espiral, en què no hi ha any que no assolim algun record i que al cap de poc, és superat. I això, segurament ja mereix una altra explicació, diferent de la purament estadística.

Per no fer-ho llarg: recordaran que l’any 2008 va estar marcat per la pitjor sequera ocorreguda a Catalunya en els darrers setanta anys, un episodi que s’iniciava l’abril del 2007 i que no va acabar fins a la derogació del Decret de sequera, la segona quinzena de gener del 2009. Però és que el 2016. L’Observatori de l’Ebre advertia que aquell any era el quart més sec de la sèrie, només superat pels anys 1923-1924 (217,1 mm), 1899-1900 (262,7 mm) i 1924-1925 (302,4 mm). I el record de sequera del 2016, el vam tornar a superar l’any passat. I si les coses no canvien molt, portem pel camí de superar-lo també enguany.

Al pas que anem potser serà necessari recuperar algunes velles tradicions molt nostrades, com ara les “rogatives”. A veure si amb la intercessió Mariana, s’aconsegueix revertir la situació. Encara que em temo que ens haurem d’anar acostumant a aquesta situació. I deixant bromes a banda potser valdria la pena que ens anem preparant per afrontar les conseqüències -també econòmiques- que aquest panorama ens acabarà comportant.