En els darrers anys sembla que el tema que més hores i espai de mitjans de comunicació ocupa és la política i, concretament, els processos electorals. Anem enllaçant unes eleccions amb les altres i quan no hi ha acords suficients per a constituir governs, sense cap mirament, es tornen a convocar les eleccions i es comença la roda de nou. Cada vegada que això succeeix, i de manera invariable, les diferents forces polítiques (no importa de quina tendència), sense tenir ni una estratègia, ni un pla, ni cap visió de futur clares es tornen a preparar per a fer campanyes sense contingut en les que parlen més dels adversaris que d’ells mateixos. Molt sovint, arribo a la conclusió de què igual el pla és no tenir cap pla.

Per a que no penseu que tinc només una visió negativa de la situació actual he de dir que, com mai, hi ha gent compromesa, es parla de política, la societat civil es manifesta massivament, fa sentir el seu pensament i mira de fer vorer a aquelles persones que lideren quin és el sentiment que m’impulsa a assumir un compromís que, en moltes ocasions, el porta fins al jutjat i de vegades també el priva de llibertat. Aquest és la part positiva del moment que ens toca viure: el compromís.

Com ja he escric altres vegades, i els que em coneixeu m’heu sentit a dir, jo entenc la política com un compromís no només amb una sigles i una orientació ideològica sinó com una vocació de servei a la comunitat i com la possibilitat de contribuir a que el món en que vivim sigui millor cada dia. Aquesta visió fa que, durant el temps que s’ocupa un càrrec públic, es substitueixi la visió individual per la col·lectiva i els interessos particulars pels globals. Deixa de tenir importància allò que un necessita i/o vol per donar lloc al que altres necessiten i/o els pot ajudar. Només així podem aconseguir avançar cap a l’equitat i només així assegurarem que la major part de la societat visqui en unes condicions dignes i socialment estables.

Des de que va començar la crisi econòmica que miren de convèncer-nos que el problema fonamental és que la societat volia viure per damunt de les seves possibilitats. Primer fen referència a les econòmiques i després han continuat amb les polítiques i ideològiques. Hi ha gent que han comprat aquest discurs i s’avenen a justificar als líders que han construït aquest relat. Permeteu-me que discrepi de les dues crisis. La primera, la de l’economia, inventada per acabar amb una classe mitja cada vegada més formada i amb més poder adquisitiu i, per tant, amb més capacitat de dissentir del relat dels poders establers. La segona, la ideològica, perquè els sistemes democràtics s’havien de parar definitivament. El fet que cada ciutadà o ciutadana pugui opinar amb criteri i actuar en conseqüència vol dir que el “poder” es distribueix socialment i això tampoc no convé. Està bé que s’opini però dintre d’uns límits. També els hem sobrepassat.

Tot i la complexitat de la situació que ens toca viure sempre hi ha un bri d’esperança que ens dona una mica d’oxigen per a tirar endavant i continuar avançant. Hi ha una evidència molt clara que em fa pensar que no tot està perdut. A les darreres eleccions on vam triar els nostres representants a Europa, a l’Estat i als Ajuntaments la tendència va ser clarament diferent en funció del que estàvem elegint. Els votants tenien molt clar que ens convenia a cada lloc i el vot que van emetre va ser el que creien que els representaria. Molta participació, molt de compromís i, a casa nostra, una orientació clara. Unes setmanes després de les eleccions encara no ens hem posat d’acord per materialitzar allò que la ciutadania va demanar i, el que és més greu, una altra vegada el poder establert ha decidit que hi ha vots que no són vàlids perquè han anat a les persones equivocades. Quan de temps admetrem aquesta situació?

Fa temps que el bipartidisme sembla haver passat a la història, almenys de moment, però les forces (de sempre) encara s’entossudeixen en voler mantenir el seu “status quo”. Els resultats i els pactes haurien de ser proporcionals i la dispersió dels vots, lluny de ser un entrebanc, hauria de ser una invitació al diàleg i a la negociació per aconseguir el millor per a la ciutadania i per al país perquè aquesta també es diversa de procedència, de pensament i de ideologia. El diàleg, l’estratègia i un pla per afavorir la igualtat social i l’equitat hauria de constituir l’eix sobre el que articular totes les polítiques públiques. Només quan això succeeixi el valor d’un vot serà el que li correspon.