Segurament aquesta notícia ha tingut una rellevància en els mitjans de comunicació baixa per la importància que té. L’últim divendres del mes de juny el TC anul·la la llei Catalana del Canvi Climàtic, han declarat inconstitucionals una quinzena d’articles i en l’argumentari expressaven que el Parlament de Catalunya no té capacitat legislativa sobre el seu territori afirmacions desafortunades, ja que es fan des de la reflexió de gent colonialista de la metròpoli (Espanya) poc demòcrates i que pensen que l’administració perifèrica de l’estat i la seva singularitat no té cap rellevància en la convivència del país. Aquest pensament no és estrany venint d’un país que s’ha dedicat a conquerir i alienar en nom de deu altres cultures al llarg de molts anys i per tant ha collat en els dirigents de la metròpoli, gent de perfils molt baixos que saben molt bé que el seu rol només és el de l’obediència deguda als que realment són els que marquen les estratègies i les pautes de país, amb un gran pes dins el teixit social com són els banquers, l’Església o l’Exèrcit en definitiva els poders fàctics. El colonialisme és el sistema social i econòmic pel qual un país domina i n’explota un altre sense cap diàleg ni argumentari, simplement amb l’ús de la força. De fet trobarem moltes coincidències aquests últims anys al nostre país.

Dels articles que el TC considera anticonstitucionals i tenim la prohibició de nous permisos d’explotació per l’obtenció de gas i petroli obrint pous mitjançant el procediment químic del Fracking. També els articles que graven les emissions de gasos efecte hivernacle com els grans vaixells o activitats econòmiques empresarials contaminants, també l’impost a les nuclears. Aquesta llei que sa ser impulsada pel govern de Puigdemont era la més innovadora i avançada d’Europa en tots els seus àmbits i estricte amb la normativa Europea i Espanyola que va ser portada al TC després de l’aplicació del 155 pel corrupte i mafiós Rajoy. Durant el seu mandat Espanya ha sigut el país que més decrets i lleis mediambientals aprovades a Europa d’aplicació per a tots els membres, més d’un centenar amb unes sancions que passant dels cent milions d’euros , que encara algunes no s’han aplicat i per cert que pagarem els ciutadans. També es va comprometre a fer una llei de canvi climàtic però es va quedar amb les intencions tal com han fet els socialistes de moment. Hagués estat d’una gran alçada política prendre com a referència per fer la llei Espanyola, la Catalana, en compte de trompejar-la. Una gran llei que no es podrà aplicar íntegrament gràcies a la incompetència dels polítics del 155 de la metròpoli però que de moment és l’única que hi ha.

Gran resistència des de fora a les lleis que es fan a Catalunya però també a dins dels partits que formen la majoria al parlament de Catalunya i que no passen el sé millor moment fent que la no entesa política perjudiqui l’acció de govern entrant sovint en contradiccions a l’hora de votar lleis importants. Per exemple la tramitació d’una moció sobre la transició energètica presentada al Parlament pel PSC que ha visualitzat de nou les diferències entre el PDeCAT i Esquerra, m’entres que els republicans votaven amb els socialistes a favor els del PDeCAT o feien en contra però quedant aprovada amb vots en contra dels qui en el seu dia van fer bandera ecològica de la llei catalana del canvi climàtic i que ara per aquestes picabaralles entre partits i voten en contra. La ciutadania es mereix un respecte que s’ha de poder veure en l’acció parlamentària, atomitzar-la només fa que els detractors d’aquestes lleis i guanyin m’entres que la ciutadania i perd. Les lleis importants s’han de treballar en la mateixa direcció si no és una pèrdua de feina i temps que no beneficia en res als ciutadans.