L’incendi del mes passat a la Ribera d’Ebre ha tornat a posar a sobre de la taula allò que sempre es posa a sobre de la taula quan hi ha un gran incendi (1994, a la Pobla de Massaluca i la Fatarella; 2009, a Horta de Sant Joan). Me referixo a la situació d’abandonament del món rural i a la desaparició de la ramaderia extensiva i dels conreus que antany jugaven un paper fonamental en la gestió forestal i en la creació de tallafocs, diguem-ne naturals.

Les fotografies de fa vuitanta o cent anys dels Ports i d’altres serres importants del nostre territori presenten un aspecte molt més pelat que l’actual. Moltes muntanyes no eren arbrades i verdes com ara, enlloc de pins hi havia olivers, ametllers o vinya, i l’aprofitament de la fusta en alguns indrets era una activitat econòmica. Com tothom sap –i als nostres pobles més que en cap altre lloc- fa moltes dècades que assistim al procés de regressió del sector primari i, en paral·lel, al creixement descontrolat dels boscos.

Els municipis de l’interior i de muntanya com més va, més buits estan. La principal font d’ingressos de molts dels nostres pobles sovint són les jubilacions i la gent jove que hi viu, majorment, no té l’agricultura entre les seues prioritats. Una cosa és conrear un trosset o una finca familiar i una altra molt diferent és anar al defora cada dia per a intentar guanyar-se la vida professionalment al camp.

Molt me temo que quan passin els festivals solidaris i les lamentacions pel foc del nord de la Ribera d’Ebre i del sud de la província de Lleida, la cosa continuarà més o menys com sempre: amb despoblament rural, amb abandonament del camp i amb nuclears, molinets i abocadors, que és el que interessa i el que més raja.

Voldria equivocar-me, però molt em temo que sense pagesos ni ramaders, sense gestió forestal, sense gent als poble i sense polítiques de reequilibri territorial que vagin més enllà de la pura retòrica, només hem d’esperar al pròxim foc per a comprovar que sempre estem al mateix lloc o pitjor.