Més enllà de l’oportunitat de parlar del canvi climàtic després de la primera onada de calor de l’estiu, hi ha la necessitat de seguir explicant que els efectes negatius del clima s’estan accelerant i que cal parlar ja de crisi o emergència climàtica, no pas de canvi.

Així ho ha fet el Govern de la Generalitat, que recentment ha declarat “oficialment” l’emergència climàtica a Catalunya, després que ho hagin fet altres governs com el de Gran Bretanya, i molts més que estan en procés de fer-ho. Novament, les mobilitzacions ciutadanes, en aquest cas dels joves de tot el planeta, ha fet moure els polítics i estan conscienciant encara més a tota la societat. Tanmateix, això és posar el llistó molt alt, perquè si els governs parlen oficialment d’una situació d’emergència han d’actuar en conseqüència i fer coses coherents per no cremar una decisió tan important. Si finalment es quedés en titulars i poca cosa més seria una gran decepció i una (ultima?) oportunitat perduda.

En el cas de Catalunya la mesura estrella del decret d’emergència climàtica és la d’agilitzar els tràmits administratius per implantar energies renovables, que bàsicament vol dir parcs eòlics i solars. I aquí correm el perill que torne el debat i el conflicte entre la zona metropolitana i la resta del territori, entre la ciutat i el camp. Uns consumeixen (majoritàriament) l’energia i produeixen el canvi climàtic i els altres “pateixen” els efectes de la producció energètica i del propi canvi del clima d’una manera que sovint es viu com injusta. Com li podem donar la volta aquest enfocament i arribar a solucions en que tothom tingue la sensació de sortir guanyant?

Resulta complicat (Catalunya és com és) però no impossible, encara que caldrà un esforç de generositat i compromisos clars per totes les bandes. Penso que cal un pacte territorial al més alt nivell polític i social per tal de superar aquesta situació de bloqueig de facto. Per mi un dels compromisos importants per part de la ciutat (entre altres) seria un programa potent d’estalvi energètic (com s’ha fet en l’aigua) que implique una reducció significativa de la demanda, enviat el missatge al camp que caldrà posar menys centres de producció. I que hi hagi garanties que es compleixi, que no es quede només en bones intencions. Per part del territori un compromís important podria ser el d’oferir (amb el màxim consens) llocs potencials per posar producció eòlica i solar, mirant de ser més proactius per evitar ser reactius. Tanmateix, les mesures a prendre van molt més enllà de la expansió de les energies renovables, caldran accions decidides i valentes en molts àmbits, i crec que la majoria dels ciutadans les podem recolzar si s’expliquen bé i són coherents.