Tenim una dita a les Terres de l’Ebre que, sovint, és un exemple que la queixa, a vegades, serveix per aconseguir coses: “Qui no plora no mama”.

D’acord, però sempre caldrà fer-hi alguna cosa més, que només plorar sobre les nostres mancances, no?
Només plorant no s’aconsegueixen les coses. Hem de passar a l’ofensiva i fer propostes dinàmiques per al nostre futur.

Perquè al territori tenim una certa tendència a fer el ploramiques quan ens comparem amb altres zones de Catalunya més desenvolupades, amb més empreses, amb més infraestructures, amb menys nuclears, amb menys parcs eòlics, etc., etc. Etc…

D’alguna manera, ara la majoria ja estem d’acord pel que fa a les mancances. Són històriques i evidents. Amb tot, queixar-se només seria una mena de diagnosi del problema. I no tot el mal ens ve de fora. Cal dir-ho.

En canvi, per a solucionar els problemes, és imprescindible la diagnosi. En acabat, caldrà formular una hipòtesi i després establir uns objectius específics, uns passos a seguir, per assolir l’objectiu general. I anar-hi tothom, amb força i persistència.

Per exemple, és conegut que els de les comarques de Girona fan lobby, fan de grup de pressió conjunt quan arriben a càrrecs a la capital, a la província o a la comarca. Tots alhora, amb força i convenciment. Agranen de cara a casa quan poden i on poden. I els resultats són bastant visibles: són una de les zones amb més PIB de l’Estat.

Natros també ho fem algunes vegades. Per exemple, arran dels darrers incendis, ha sorgit la iniciativa del “Rebrotem”: molt encertada i molt gràfica.

El nostre objectiu final seria RE-BROTAR, però caldria un full de ruta desglossat en objectius específics i concrets en cada àrea. En definitiva, propostes concretes sobre:

– Pla de desenvolupament rural.
– Equilibri territorial i conservació de l’ecosistema.
– Propostes per ancorar i augmentar de població.
– Diversificació econòmica.
– Corredor mediterrani, acabament A-7, infraestructures pendents.
– Indústries agroalimentàries, DO i qualitat, gastronomia.
– Dinamisme i projectes de futur.
– Etc.

És a dir, per a tocar portes, hi hem d’anar amb els deures fets, amb propostes de futur plausibles i consensuades, remar totes i tots en la mateixa direcció i CREURE’NS-HO.

Ens hem de saber “vendre” a l’exterior amb missatges positius.

Sovint ens molesten els estereotips sobre que els ebrencs: som una espècie de tribu salvatge amb costums ancestrals (per exemple els bous). Alguns pensen que “Quins coquets tenim, tractant els animals així i després anem demanant solidaritat a la resta dels catalans (tema riu, tema foc, Rebrotem), mentre els nostres ajuntaments gasten diners en això…”.

En part tenen raó? Pensem-hi.

Brian Cutts, tortosí d’adopció, deia fa poc a les xarxes: “Igual que per la gracieta del monument, mig Catalunya pensa que els tortosins són fatxes, pel tema dels bous, pensen que som uns ignorants egoistes. Bé, quan dic ‘mig Catalunya’, amb sort només seran els 400 gats de les xarxes, però ja m’enteneu [per cert, ajuntaments ebrencs, encara esteu a temps de posar els diners dels bous d’aquest estiu al pot del Rebrotem]”.

Hi estic d’acord en bona part. El que no fem natros per la nostra terra no ho faran els altres. I per això caldrà canviar de xip en moltes coses.

Per a demanar, primer hem de donar exemple i ser autocrítics. Caldrà posar-nos les piles primer que ningú, perquè ens hi va la supervivència dels pobles i ciutats ebrencs, del territori, del riu.
Per comparació, quan el moment àlgid de la lluita antitransvasament, em preguntava per què no havien plantejat a les elits de Girona el transvasament del Ter? O potser sí que l’havien plantejat i les mateixes elits ja no s’hi van prestar?

Per què les elits ebrenques sí que s’hi van prestar? Per què històricament han actuat de forma caciquil i sense sentit de pertinença al territori? Per què durant anys les dinàmiques caciquils també han comportat dinàmiques servils per part del poble i viceversa?

El Minitransvasament, la punta de llança de la detracció d’aigua del riu, ja no s’hagués arribat a fer si les elits ebrenques s’hi haguessen posat de punta. En canvi, s’hi van prestar massa “amablement”?
Jo crec que el servilisme ancestral es va començar a trencar al territori a partir de la lluita antitransvasament. El poble pla es va rebel·lar contra la venda de l’aigua i, en part, es va aturar el transvasament del riu Ebre.

Ara hem de passar a la segona fase. Hem de formular un projecte de territori transversal, de baix a dalt. Hem d’exigir a les elits de remar tots en la mateixa direcció. Anar-hi i anar-hi, que deia mon iaio.

Agranar de cara a casa totes i tots i alhora. Creure’ns-ho.