Ara fa 8 anys (juny del 2011) el President de la Generalitat, Artur Mas, i la Presidenta del Parlament (Núria de Gispert) es veuen obligats a accedir al Parlament de Catalunya amb helicòpter.

Recordo amb claredat el desconcert, i certa ràbia, que els comunicats de premsa posteriors transmetien en nom del Molt Honorable. Recordo també percebre que el govern es sentia certament tocat per una situació que el desbordava.

Es tractava d’una situació absolutament nova per al govern català. S’havia generat una reacció al carrer més nombrosa i violenta que en qualsevol altre moment, en motiu de les retallades de despesa pública que el govern estava començant a aplicar i que es materialitzaven amb el pressupost a aprovar en aquella sessió, amb el suport, ni més ni menys, que del Partit Popular.

A la vegada, i d’aquí venia l’especial nerviosisme, la mobilització no tenia una motivació purament “nacional” catalana. Fins i tot més bé el contrari ja que el moviment l’havia generat el 15 M i els seus “indignados” de la Plaça del Sol de Madrid. Per primera vegada, la rauxa dels catalans es dirigia contra els “amos i senyors de Catalunya”. Com no s’havia de posar nerviós el Molt Honorable? Quin pecat !!

En aquells mateixos moments s’estava creant l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), l’Associació de Municipis per la Independència (AMI), i a sobre, Òmnium Cultural acabava de fer un canvi radical a la seva història de la mà de Muriel Casal, apostant per la defensa de l’independentisme, per sobre dels seus primigenis objectius socials i culturals.

No recordo tot això per que tingui memòria d’elefant. Ho recordo per que durant aquells dies la televisió d’aquest grup editorial, Canal Terres de l’Ebre, m’havia convidat a debatre de qüestions polítiques en un dels seus programes, i per primera vegada des de que al 2004 jo havia abandonat la política, vaig acceptar.

Ho explico per que recordo clarament que en aquells moments no era difícil de endevinar i analitzar la veritable motivació del gir independentista de, la llavors, Convergència i Unió. S’havia de recuperar la complicitat del carrer, buscant i trobant, com per naturalesa ha de fer el nacionalisme, un enemic comú i exterior per culpabilitzar-lo de tots els mals de Catalunya. L’estat espanyol.

Era l’oportunitat perfecta. Un govern del Partit Popular aplicant polítiques restrictives de la despesa era el blanc ideal per fer canviar els destinataris dels atacs de les mobilitzacions populars. Era el moment de fer canviar a CIU des del nacionalisme a l’independentisme. I tot en base a un relat que amb el temps es cobreix de credibilitat però que costava de justificar als moments inicials: que tot era culpa de la Sentència del TC contra l’Estatut, que dit sigui de pas s’havia dictat 2 anys abans.

Però aquests canvis de posicionaments polítics tant extremats i de tacticisme immediat sempre tenen els mateixos riscos: Et porten a ocupar un espai polític que, normalment, ja estava ocupat, i per tant un cop desapareguda la conjuntura política d’aquell moment és molt difícil que l’opció tardanera (la còpia) sigui preferida a l’original. Per això, 8 anys més tard, el que queda de l’antiga CIU està com està, i el seu “treball” polític no ha fet res més que engreixar a ERC.

Avui per avui no existeix a Catalunya una oferta política potent que representi el catalanisme moderat, pràctic i negociador que va dominar la majoria de l’espectre popular durant dècades. Potser és l’hora de buscar i trobar un motiu per justificar un canvi de posicionament, de membres o parts de l’antiga CIU, en aquest sentit.
Com a mínim partirien de l’avantatge de tenir el segell original.