Fa just una setmana havíem anat a dormir amb l’ai al cor per l’incendi que s’havia engegat la tarda anterior i en poques hores ja havia afectat més de 2.500 hectàrees. La catàstrofe, deixant de banda si finalment s’aprova aquesta qualificació, ha servit per posar sobre la taula moltes coses que, per separat, fa temps que s’alerten: abandonament de conreus, despoblament de les Terres de l’Ebre,… i les causes: les dificultats de viure de la terra.

Malgrat això, també hem vist l’entossudiment de joves que malden per renovar la vocació per la terra i la ramaderia, i malgrat haver-ho perdut tot, aposten per reiterar l’esperança amb la terra com a futur.
També la calamitat ha servit, malauradament, per fer visibles els pobles de la Ribera, les condicions de vida (calor sufocant, paisatges esquerps, la mosca negra,…), i també la solidaritat i abnegació silenciosa dels ciutadans.

El paisatge com a patrimoni s’ha posat en valor. Els conreus han servit de tallafoc (per bé que una plantació jove d’oliveres s’ha perdut, i el jove pagès vol rescatar). En l’haver del què dona aquesta terra, caldria afegir-hi molts altres elements, com per exemple la pedra seca, patrimoni de la pagesia.
S’ha arribat a un col·lapse que ha fet visible la situació d’emergència… semblant a les ciutats, quan es parla de contaminació i l’emergència climàtica. Ara caldrà veure les mesures que es prenen, o si tot quedarà diluït en l’oblit del temps,… fins al proper incendi.

Tot això té un paral·lelisme amb les oliveres mil·lenàries. En primera instància constatar que la existència és alhora una prova de què no hi ha hagut incendis (és a dir, que si es conrea,…). De l’altra, que les mesures que es prenen sempre van per darrera de la velocitat dels qui volen destruir aquest patrimoni (igual que el foc avança més ràpid que les mesures i els esforços per frenar-lo).
El 5 de juny va començar al Parlament el debat de la ponència tècnica del que han d’esdevenir les mesures de protecció,… mentre segueix l’espoli es demana una moratòria i mesures urgents. Això és senzill: només cal voluntat i decisió política, a més de recursos destinats a la protecció.
Em pregunto per què només es van recollir 98.740 signatures, i no centenars de milers… potser ara, aprofitant la sensibilitat de Catalunya pels problemes de les Terres de l’Ebre, seria el moment de mostrar un impuls clar. La solidaritat es pot manifestar amb la compra de productes d’aquesta terra, la nostra terra, de les muntanyes fins a la vall (de veritat que les taronges de Sud-àfrica han de passar per davant de les nostres en el mercat europeu?, quins polítics tenim, que s’omplen la boca de sostenibilitat i es passen el “km 0” pel forro).

El consum d’oli d’oliveres centenàries i mil·lenàries, que cada cop té més demanda, podria ser un bon incentiu, sens dubte. I el miler d’oliveres que no són productives, d’entre les 5.000 catalogades que sí que ho són? Bé, potser l’error és considerar que la riquesa rau solament en la producció, i el patrimoni és un bé immaterial que s’ha d’apartar del negoci lucratiu de l’extracció del territori d’origen d’aquestes oliveres que han vist l’evolució de la història des dels romans.

Hi ha iniciatives de divulgació, que s’han de multiplicar, amb visites guiades organitzades per empreses joves que tenen aquesta visió de futur i vocació per defensar el paisatge de mar platejat d’oliveres monumentals. També de sensibilització, com “Arraïlades”, una obra coral amb la participació de 14 artistes que l’han il·lustrat i que ha estat possible amb accions de Verkami (no hi ha ajuts públics per a iniciatives així?), que a la biblioteca de La Sènia es va estrenar recentment per què els més petits aprenguin a estimar este patrimoni, llegat de generacions.

Com sempre, hem de creure amb el futur, i fer veure Catalunya que per no perdre el Nord cal mirar al Sud. En el seu conjunt, però avui posant l’objectiu en les oliveres monumentals, patrimoni de generacions, i exigir l’aturada immediata de l’espoli. No val cap excusa. Ni una olivera més. Ni un foc més. Comencem ara!