Faig el que m’agrada i a més a més em paguen, és una de les frases que més repeteix el Jaume. Cada u de setembre torna a la feina amb les il·lusions regenerades. Li encanta retrobar-se amb els companys de cada any i amb els nous que sempre renoven les sinèrgies que s’agafen amb el pas del temps. Després passen els mesos i l’esgotament va carregant les seves espatlles, que exigeixen una bona sessió de fisioterapeuta de tant en tant, fins arribar al moment més dur del curs: la d’haver de fer de jutge. Una de les seves funcions és valorar les tasques que encomana als seus alumnes. Ja fa uns anys que defuig les classes teòriques i prefereix que les noies i els nois exerciten el ús de la llengua, oral i escrita, i aprenguin dels seus errors, reflexionant, amb l’ajuda de les eines ―i alguna explicació de tant en tant― que ells els facilita. Al final, però, sempre li toca posar una nota.

Ara bé, el que odia profundament, és, en arribar el juny, haver de fer de jutge, haver de sentir que té els futurs de molts de joves a les seves mans i les dels seus companys. Tan aviat s’inicien les sessions d’avaluació, comença a posar-se nerviós i el nus a l’estómac no li desapareix fins ben entrades les vacances. Les reunions interminables discutint si han treballat prou, quants exàmens han aprovat o suspès, si han lliurat tots els treballs o si ja han repetit algun curs l’obsessionen. Sap que de la decisió que es prengui de forma col·legiada dependrà el futur més immediat d’aquella colla d’adolescents i, en alguns casos, la seva vida. En tants anys dedicats a l’ensenyament, n’ha vist de tots colors: els que no han pogut estudiar la carrera que desitjaven perquè no han tingut prou nota, els que no han entrat a un cicle formatiu, els que han de repetir malgrat els esforços que esmercen… Un patiment que es materialitza el dia que es lliuren les notes en forma de satisfacció en veure les cares alegres dels que han assolit l’èxit i de frustració en detectar els ulls plorosos d’aquells que senten que han fracassat. Un fracàs que no és només d’ells sinó de tots.

Quan cada any torna l’obligada necessitat d’emetre un veredicte en la junta d’avaluació, no pot deixar de posar-se a la pell dels professionals que han de fer-ho cada dia: la metgessa que han de comunicar els resultats d’unes proves importants; el mosso que determina si mereixes la multa o te la perdona; la jutgessa que determina la innocència o la culpabilitat d’una persona… És l’única manera de no sentir-se sol i confiar en el seu bon criteri: davant del dubte, sempre a favor de l’alumnat. Aquesta màxima li permet seguir creient que seguirà cobrant per fer el que li agrada mentre espera que torni a arribar setembre amb l’energia i les il·lusions renovades i prega que el dia que retrobi el rostre d’un alumne o alumna en un metge, en una mossa o en un jutge pensin davant del dubte, sempre a favor del mestre.

Escriptora. Doctora en Didàctica de la Llengua i la Literatura per la URV. Catedràtica d’Institut i professora associada de la URV.