Espoliar significa treure-li alguna cosa a algú de forma injusta. Des de que les oliveres van deixar de ser arbres i van esdevenir oliveres mil·lenàries, el pagès a passat de ser, un productor d’oli a un espoliador. Com totes les coses, sempre hem d’analitzar ambdues bandes i empatitzar.

Primer que tot heu d’entendre quin és l’objectiu del pagès i enseguida entendrem la seva postura. El pagès cuida les oliveres per vendre l’oli. Només així pot subsistir. Com més quilos de qualitat collirà, més rendiment en traurà. De fet les oliveres mil·lenàries, estan distribuïdes desordenadament dintre de la finca, tenen molta fusta i treuen pocs quilos d’olives. Mantenir-les per tal de protegir el model turístic i paisatgístic fa que, molts cops, no es puguin aplicar actuacions i tècniques per millorar el rendiment de la finca. En definitiva, el pagès ha de viure de la terra. Aquesta és una frase molt bonica i inclús idíl·lica si la pensem des del sofà de casa nostra. Ara bé, quan el pagès ha d’apretar les dents per cobrir despeses, lluitar contra la guerra de preus en mercats d’altres països, competències deslleials en un món globalitzat…la cosa canvia. Per això, el sector oleícola s’està reinventat, i ha de seguir fent-ho. Apostant pel reg (en cas que es pugui), collir de l’arbre, noves tècniques de poda per tenir collites regulars…Tot i així, com he dit al principi, s’ha de veure l’altra cara de la moneda.

Val a dir que només una ment brillant podia transformar un simple arbre (mil·lenari però), amb una obra d’art i símbol místic del nostre territori. Per tant, els pagesos que tenen oliveres catalogades, no haurien de donar l’esquena a l’oportunitat que els hi va oferir la Taula del Sènia al seu dia (tot i que s’hi van invertir molts diners). Si ens parem a pensar, el famós i infame espoli, s’està pagant pràcticament a preu de llenya. A no ser que sigui una olivera espectacular amb certes particularitats. Vendre arbres mil·lenaris o centenaris, no fa que el pagès tingui la vida solucionada. Ara bé quan ens hem de ficar d’acord, per tal que el pagès pugui treballar i tothom gaudir.

Llavors és inevitable parlar de compensacions econòmiques, ja que el pagès n’ha de tenir. En funció de la valia de l’arbre, per tal de mantindre’l, a canvi de que tothom les pugui visitar. De fet el Parlament de Catalunya està a punt d’aprovar l’esborrany de la Llei per tal de regular-ho. És cert que hi ha molta pressió dels sectors Ecologistes, que es decanten per aplicar condicions força estrictes. Com ara, sancionar al propietari si es mor una olivera catalogada. Aquí no hi estic d’acord. El que si que estaria d’acord és en potenciar el micromecenatge a les oliveres mil·lenàries. Menys sancions i més aportacions.

Els arbres s’han de quedar al territori, perquè és bo per al propietari, per al territori i per a tothom. Ens hem de creure, que qui té una olivera mil·lenària té un tresor i a més el vol compartir. Si les deixem perdre mai més les podrem recuperar. Ara bé, en cap cas el pagès ha de sortir perjudicat a causa de l’oci aliè.