Avui a Tortosa es presenta un llibre que es titula Papa, no vull que et tanquen a la presó, de Robert Garcia Pano, canareu d’adopció. Fa una setmana Antoni Bassas entrevistava Núria Picas, diputada d’ERC i corredora de muntanya, mare d’Arç i Roc, bessons de 8 anys amb noms ben serrans. Comentava que passar de ser bombera a esportista i encara, a diputada els té descol·locats i que Roc li va dir: “No m’agrada que estiguis al Parlament; tinc por que et posin a la presó, mama”.

Vet ací, un parlamentari que pot ser empresonat. I si uns senyors encorbatats, que tenien càrrecs encara més importants i portaven pins oficials a les solapes, els han tancat, què no li pot passar a una dona tan lluitadora en el temps que vivim?

No és casualitat que l’autor del llibre Papa, no vull que et tanquen a la presó i Picas coincidisquen. Un fill de Garcia, una mica més gran que els bessons de la corredora, li ho va dir a son pare quan aquest li mostrava el recull de fotografia, poesia, prosa, cançons i citacions amb un transfons polític que havia escrit.

Quina vergonya com a país que els nostres xiquets puguen patir això: perdre els pares o mares perquè els engarjolen, un país on empresonen independentistes. I si ho pensem, és absolutament normal per part dels nens. Si el president ha hagut de fugir, si diputats i càrrecs electes porten anys a la presó, si les imatges del judici on la policia pega la gent a en terra o la llança per les escales poden ser jutjades com una acció de la gent contra la policia, què no ha de pensar un jove.

L’acció de Garcia va ser exemplaritzant: fer-ne un llibre per mostrar que no s’ha de viure amb temor, per no normalitzar l’autocensura, per ensenyar a ser valent i a ser sincer encara que no agrades a tothom.

Des del franquisme unes opcions polítiques de majories (ara parlamentàries) pacífiques no havien estat tan perseguides. Potser els abertzales diran que baixem de la figuera, que ells en la seua història recent tenen presos i preses, exiliats, diaris tancats, partits il·legalitzats i repressió de la policia de fa anys, i tindran raó.

Però a Catalunya ens ha vingut de nou, com si 80 anys fossen molts per a la història d’un país, que tanquen gent innocent per les seues idees polítiques i pel que representen, per escarmentar-nos als tossuts de les vies, les cadenes, les v i totes les mandangues que fem. Sembla que no tindrem alternativa més que fer com Robert Garcia: tirar endavant i ser sincers i perseverants, encara que sapiguem que podrien tancar, si tinguessen prou presons, milers i milers de persones.

Més enllà de les idees de cada u, tenir xiquets i joves que puguen pensar que tancaran els pares per tenir un càrrec electe, militar a un partit o per dir el que pensen ens situa en una llista de països on la qualitat democràtica no la veuen per enlloc. Quan facen els rànquings de satisfacció, felicitat, qualitat de vida o benestar dels països que tant s’estilen, potser hauran d’introduir una pregunta feta als fills: “Tens temor que tanquen tons pares a la presó?”.