Ja hem passat la borratxera i la també esperada ressaca de les eleccions municipals, així que és l’hora de fer una reflexió sobre el viscut.

En el transcurs d’aquesta campanya, un amic em va comentar que trobava que les candidatures que es presentaven a la nostra població tenien molt poc nivell. Jo, per una part discrepo d’aquesta afirmació i per una altra petita part li dono la raó.

Sobre les organitzacions de dreta no opinaré, perquè no he tingut una vivència o relació directa amb elles -així que no està bé parlar d’allò que es desconeix- però de totes he sabut que aquestes organitzacions són immobilistes i conservadores, així que no compto amb elles per a canviar la situació de les comunitats més desfavorables a la societat.

Sobre les organitzacions d’esquerres sí que puc opinar, ja que no he militat mai en cap partit polític, però han sigut dues les vegades que m’he aventurat en la política partidista per a portar la feina que des de ja fa un temps vaig fent al teixit associatiu i així treballar per a poder sortir de la situació de discriminació i marginalitat que pateix la comunitat de persones amb disCapacitat, de la qual jo en formo part. En aquesta última ocasió he prestat el meu nom per anar-hi en unes llistes municipals.

Les majories d’organitzacions d’esquerra només són un reflex d’allò que havien de ser-hi. Unes de les causes que jo he detectat, és que aquestes estan plenes de persones vingudes a menys -aquelles que estan indignades amb el sistema o amb la classe política- que busquen canviar la seva situació personal i el seu estatus en la societat. També estan plenes d’aquelles persones que volen continuar la seva saga política familiar i no tenen res a veure amb els objectius que volien assolir els seus avantpassats, ja que aquestes estan acomodades en la societat i si en tenen descendència, aquesta tenen uns estudis universitaris o uns treballs qualificats. Això ens ha portat al fet que l’esquerra d’avui dia és un espai on regna el romanticisme, on la nova “burgesia acomodada” només treballa pel seu interès personal i a la resta de la humanitat ens deixa venudes, sense una veritable protecció i amb uns espais buits, on no existeix la consciència obrera, ni una verdadera lluita pels drets humans. En definitiva totes aquestes lluites han sigut relegades de la política partidista i han recaigut sobre les esquenes del teixit associatiu i social de les nostres poblacions. Així, que a parer meu, l’esquerra no li queda una altra opció que renovar-se o ser-hi conscients del que realment són.

En la petita part que li dono la raó al meu amic, és en el poc nivell que portaven les organitzacions polítiques del nostre territori envers la comunitat de persones amb diversitat funcional, doncs les seves portaveus o caps de llista parlaven de treure les Barreres Arquitectòniques -en ple segle XXI- dels municipis ebrencs o en el seu millor cas, fer un Pla d’Accessibilitat Universal -segons la llei, aquest s’hauria d’haver fet ja fa molt de temps- i per més inri, lluint uns locals inaccessibles per a les persones amb mobilitat reduïda, quan la nostra comunitat estem demanant des de ja fa molt de temps que es treballi per a la nostra autonomia personal, per així a poder portar una vida independent i poder assolir la nostra plena inclusió a la societat.

En aquesta part, amic meu, sí que tens tota la raó i n’hi ha poc nivell, per no dir-ne que no n’hi ha cap.