Els xiquets i xiquetes de la meua generació encara vam tenir la sort de jugar al carrer. Parlo dels anys setanta i vuitanta del segle XX. Alguns d’aquests jocs eren mixtes jugàvem junts els uns i les altres. Recordo el joc dels “quatre cantons” o el del “potet” en que t’havies d’amagar i sense ser vist atansar-te a la “mare” -que era la persona que parava- i xutar el vell pot rovellat que custodiava. A “platerets tres” (pica la paret) o a “xipilin fava que vinc”, en que es feia, -ajupits- una mena d’estructura humana, una cadena i s’havia de saltar al damunt i anar arrastrant-se fins arribar al cap.

I a “la portes” havies d’anar corrent fins a tocar algú per passar-li el testimoni. Al “briscon” s’amagava una corda i un dels jugadors havia de conduir als altres fins a trobar-la. I a la “gallineta cega” el que parava tenia els ulls tapats amb una peça de roba i havia d’intentar atrapar als altres. I a “rabieta” un quedava al mig del cercle que configuraven la resta de jugadors que s’anaven passant una pilota i el del mig havia d’intentar agafar-la quan es feia un passi. En els jocs d’equip dos “capitans” eren els encarregats de “triar” a cadascun dels components dels seus respectius bàndols. No obstant, allò més habitual és que nois i noies juguessin per separat.

Ells, solien jugar a “xapes” o al “pito,peu, tute” amb les boles (sempre hi havia una bola xurrera). O a la baralluga. També “a bous”, sobretot prop de les festes Majors. Però el joc preferit dels nois era el futbol. Disputàvem inacabables “batanses” -així es deien els partits de carrer-. Només de tant en tant, passava un cotxe o un carro i un matxo i llavors s’havia d’interrompre l’encontre fins que, parsimoniós, el vehicle passava aixecant una polseguera en el carrer sense asfalt. Els que eren afortunats, posseïen un baló de cuir. Tots sentíem enveja i el miràvem amb admiració. No es podia xutar de puntera, perquè li podia sortir un bony al magnífic baló. I això sí: desprès de jugar, s’havia d’engreixar amb “cona de tossino” per conservar-lo millor. També fèiem batalletes, com si estiguéssim a la guerra, i més d’una vegada acabaven a cop de pedra. Jugàvem a “policies i lladres”, construíem “casetes” amb fustes i xapes en algun dels descampats del voltant, plens d’oliveres i garrofers perduts molt prop de les cases. S’anava de cacera amb “fones” i en arribar el bon temps, els més atrevits, anaven a “corre-la” per algun hort.

Elles, les noies, jugaven a saltar les “gometes” o a la “corda”. També era molt popular el joc del “pisso”, saltant de quadre en quadre, de número a número, amb un peu o amb dos, segons marqués la casella. Els quadres i els números es guixaven amb un guix provinent d’algun munt de runa d’alguna obra. De tant en tant es jugava al “mocadoret” o a “conillets, a amagar”.

Els jocs acabaven quan, de casa estant, la mare cridava ben fort el teu nom per tornar. I encara que fossis uns carrers més enllà tothom sentia el crit amb aquella entonació tan característica:

– Joseeeeeeeepppp
– Queeeeeee
– Com ???
– Qué mane ??
– A dinar !!!!

A casa els jocs més habituals eren els cotxets i soldadets de plàstic per els xiquets i les nines i les cuinetes per a les xiquetes. Per reis els regals més bons que et podien fer era una bicicleta -era el màxim- o la Nancy i els seus complements.

I si volies llegir hi havia còmics (“tebeos”) per a tots els gustos. Des del “Capitan Trueno”, “El Guerrero del Antifaz” i el “Jabato” a “Azañas Bélicas” “Roberto Alcazar y Pedrín” i tots aquells relacionats amb el “Salvaje Oeste”. En clau d’humor “Las Hermanas Gilda”, “Mortadelo y Filemon”, “Zipi y Zape”, “Pepe Gotera y Otilio”, “El botones Sacarino” “Carpanta” “13 rue del Percebe” … Després ja van venir els “Cavall Fort”, “Mickey”, “Àsterix”, “Lucky Luke” …

Ja fa anys, que per motius obvis, és impensable que els xiquets i xiquetes juguin al carrer. Tampoc vull dir que els nostres entreteniments fossin millors. Simplement eren altres temps. I ja se sap que de tant en tant la nostàlgia ens porta records. Uns records que, per altra banda, no haurien de caure en l’oblit.