Durant mesos hem pogut veure i sentir el desenvolupament del judici als presos polítics catalans que s’ha realitzat al Tribunal Suprem. Ja s’ha comentat abastament el caràcter absurd, a voltes esperpèntic, amb que s’ha realitzat, baix la direcció -sempre orientada- del president del tribunal. Sempre evitant la contradicció entre testimonis i realitat, contradicció que és un dels principis bàsics del procés penal. La desfilada dels testimonis de l’acusació, aquesta Santíssima Trinitat formada per l’Estat (Fiscalia), el Govern (Advocacia de l’Estat), i la Ultradreta (Acusació particular de VOX), amb gran protagonisme dels comandaments de policia que mai podien precisar qui els havia donat ordres, o d’aquells policies traumatitzats perquè els miraven malament (‘mirades d’odi’) les persones a les que estaven brutalitzat. I si alguna declaració ha estat paradigmàtica, sens dubte, és la del Tinent Coronel Baena (ex-Tácito a twitter), autor dels informes i atestats que han estat el combustible de tot el judici polític en el Suprem, i altres, i també d’informes que han provocat la imputació per delictes d’odi de molts ciutadans de Catalunya, pel simple fet de criticar les institucions.

Les observacions de Baena donen claus per entendre el rerefons del que succeí -i està succeint- amb el procés judicial, de naturalesa polític. Especialment, quan va encunyar l’expressió ‘període insurrecional’. Amb això Baena ens volia dir que va viure com una insurrecció (literalment “aixecament, revolta o rebel·lió d’un poble, d’una nació”, Diccionari de la Real Acadèmia Española (RAE) els fets a Catalunya del 20 de setembre al 28 d’octubre de 2017. Que durant aquest període les institucions de l’Estat van percebre la pèrdua del control del territori. I el control és un requisit imprescindible per ser l’Estat d’un territori.

Les institucions central de l’estat sempre han entès què requereix actuar com un Estat. I tot i les evidències acumulades durant el propi ‘període insurreccional’ que res s’havia preparat per fer efectiu el control del territori, evidència que ha saturat durant el judici, continuen mantenint la posició que ja havien prejutjat des d’un bon principi: que és impossible que no s’haguessin fet aquest preparatius.
No poden abandonar aquesta construcció lògica tot i les evidències, puix es quedarien sense causa. I la causa que realment estan jutjant és la desobediència i la protesta com a amenaces pel control del territori, un veritable delicte contra l’Estat. Aquest és el càrrec real contra el grup dirigent de l’independentisme: responsables de delictes contra l’Estat, i és el que purguen i purgaran presos polítics i exiliats. Al Suprem s’ha escenificat un acte de revenja penal per haver gosat amenaçar el l’estructura institucional de l’Estat Espanyol, travada per les manilles del llegat del franquisme, dirigit a castigar als heretges i a donar avís a qui pensi en el futur que a Espanya es pot qüestionar, ni que siga de forma pacífica i democràtica, el llegat del franquisme.