Segurament molts recordareu el que va ser un dels hits de finals del segle passat. Si dic A-ba-ni-bi la cosa continua amb O-bo-he-be. La vaig cantar a pulmó a la pista de les escoles del meu poble. Venia El chaval de la peca i poques vegades havia vist tantíssima gent en un concert de festa major. Era l’època daurada, la majoria pobles portaven els millors grups del moment. Que cantessin en català, això era una altra cosa. Poc després trepitjava la mateixa pista Lax’n’busto, i res, l’aforament menys de la meitat.

Han passat els anys i algunes coses han canviat, com els meus gustos musicals. Poc hagués imaginat que ara la meva llista d’Spotify seria majoritàriament de grups catalans. Depenent del moment del dia i de l’humor que tinc puc anar de Mishima a Els Amics de les Arts passant per Oques Grasses o Pau Alabajos. I si trobo a faltar casa Joan Rovira i Pepet i Marieta m’hi transporten ràpidament.

No fa massa dies parlava amb un músic de les Terres de l’Ebre. I com que ningú és profeta a la seva terra, amb la música tampoc hi ha excepcions. Em deia que havia estat anys sense actuar al seu poble. Un grup que omple autobusos de fans per seguir-lo allà on va i que no el contracten a casa seva. Cap tipus de lògica, cap tipus de sensibilitat. M’agrada veure com els grups catalans omplen cartells i aforaments en aquests últims temps. Anem bé. I també m’alegra que alguns ajuntaments ebrencs, encara pocs pel meu gust, contracten els nostres músics. Qualitat i sensibilitat no els hi falta. I el que és més important i que no podem oblidar, són els grans ambaixadors d’una terra i d’un dialecte únics.

Però en aquest llarg camí del producte de proximitat encara hi trobem algun bolet. No valoraré la seva qualitat musical ni tampoc si han passat de moda, però les properes actuacions d’Andy y Lucas a Camarles i de Camela a Deltebre, sincerament, em grinyolen. Vull pensar que el procés és lent i que tot arribarà.

Aquesta setmana i després d’anades i vingudes els organitzadors del Doctor Music Festival han decidit cancel·lar aquesta edició. S’havia de fer a Escalarre, en plena naturalesa, amb beneficis econòmics per a una zona oblidada. I res. Després a Montmeló. I tampoc. Aquest estiu trobarem festivals que se solapen cada cap de setmana. La majoria, a Barcelona ciutat o ben a prop, per què s’hi pugui arribar fàcilment en transport públic. Inundables o no, territoris petits com el Pallars o les Terres de l’Ebre també es mereixen acollir festivals de primer nivell. Tenim paisatges envejables, necessitat d’atreure gent. Això sí, quan ens arribi, fem-ho bé. El talent, si és de casa, molt millor.