Facebook em recordava aquesta setmana, amb unes fotos, que fa set anys la comunitat educativa ens mobilitzàvem massivament contra les retallades que el govern aplicava a l’educació, però també a la sanitat i als serveis socials. Alumnat, famílies i professorat vam omplir els centres de pancartes, a les manifestacions i concentracions hi acudia tothom perquè els claustres i les AMPAs estaven vius, actius i combatius davant el retrocés de drets. Què ens està passant? Què ha passat? Per què davant la contínua pèrdua de drets i de democràcia als centres ara restem en silenci?

Decret de plantilles, encariment desorbitat de les taxes universitàries, pèrdua de llars d’infants de gestió pública, ràtios impossibles, la reforma de la formació professional.., i ara la mercantilització de serveis. Diuen que el govern de la Generalitat no governa, però sí que ho fa per als interessos de la voràgine capitalista. Així, com qui no vol la cosa, ha entrat a tràmit al Parlament de Catalunya el Projecte de Llei de Contractes de Serveis a les Persones, que representa l’externalització de serveis bàsics, com per exemple l’ensenyament de preescolar o l’educació especial, a educació (ja es va aturar inicialment que s’externalitzés a les escoles l’hora de migdia, per l’alumnat que es queda a dinar), però també serveis sanitaris i socials. Aquesta llei permetrà derivar aquestes faenes a empreses en detriment de la funció pública i de la qualitat.

Què se n’ha fet de la lluita social? Com és que estem aturats i silenciats? Els claustres han deixat de ser un punt d’encontre i de discussió sana i creativa per esdevenir reunions informatives absolutament jerarquitzades, ningú no diu res. I als altres sectors, com la sanitat? Igual que les treballadores, les usuàries ens hem d’implicar a recuperar els recursos i les prestacions perdudes. Com podem suportar llargues llistes d’espera? Ens hi va la vida i el futur de la societat i sostenim una regressió de drets i justícia socials que les persones no mereixem del nostre govern, però els votem!

Obrim els ulls i mirem més enllà de l’estelada del balcó. La vida de les persones és el més important, no podem deixar que el poc que ens queda de gestió pública passe a mans d’empreses privades de ves a saber qui (quin amic de qui) i, com a empresa privada mirarà de treure el màxim benefici, sempre en detriment del servei i amb unes treballadores precàries. Però aquest Projecte de Llei que aquí anomeno només és una part del tot. Parlàvem no fa molt de sobiranies, i la sobirania és no estar sotmès a cap poder, en aquest cas, el poder del capitalisme envers les persones. Les persones no importem, només tenim valor si som vistes des d’un prisma de mercaderia, o bé, des d’un de consumidores. I a més, derrotades i dividides ens deixem saquejar.

Potser ja va sent hora de recol·locar-nos, resituar-nos i prendre consciència que la lluita pels drets ha de ser constant i col·lectiva, que el capitalisme és d’amiguets i que ja en tenim prou de la seua malsana voracitat, vaja, que un altre prisma des d’on som vistes és el de la carronya, i se’ns tiren a sobre com a carronyaires que són.

Filòloga.