Passada la febrada electoral, és l’hora de les negociacions per a conformar majories de govern en ajuntaments, consells comarcals i diputacions. En els sistemes electorals proporcionals, el vot popular sovint dibuixa escenaris complicats en què el pacte entre diversos partits és imprescindible per a conformar governs estables, ja que no hi ha la possibilitat d’una segona volta per a clarificar resultats electorals confusos.

Les regles del joc obliguen als candidats a tindre una base electoral pròpia i, a més, capacitat de teixir complicitats i consensos amb la resta de formacions amb representació per a poder arribar a assolir el poder. Tot i que hi ha acords que són pràcticament impossibles, com ara el famós pacte a la grega de 1989 en què la dreta de Nova Democràcia i els comunistes van desallotjar del govern els socialistes del PASOK, hi ha moltes combinacions que poden ser factibles sense ofendre excessivament la sensibilitat de l’elector mitjà.

Sobta, però, que quan la societat expressa als senyors polítics, mitjançant un resultat electoral poc clar, la necessitat de dialogar i de pactar entre les diverses opcions representades a les institucions, els partits s’entesten a teixir al voltant seu un entramat de línies roges i de cordons sanitaris per a mantindre immaculades les seues essències. Sempre he pensat que en política ―i especialment en política local―, el dogmatisme s’ha de saber combinar amb dosis raonables de pragmatisme.

Que Maragall i Collboni ni tan sols aconsegueixin seure en una taula per a parlar no és normal, però fins a cert punt algú pot justificar esta guerra freda amb l’argument que Barcelona és Barcelona. Però que republicans i socialistes, enredats enmig de línies roges, no puguin pactar entre ells una alcaldia pràcticament enlloc, me sembla que és una manera com una altra d’autolesionar-se i d’alimentar les dretes.