Fer el que toca, és fer el que espera la societat de tu? O fer el que tu vols? Fa cinquanta anys (o poder menys i tot), tothom sabia el que tocava fer. Les lleis no escrites de la societat ho dictaven així. Si no erets fill d’una família adinerada, no podies estudiar. Per tant, al treball i a consolidar l’ofici que seria el de la teva vida. No molt més tard, havies de trobar parella per tal que als vint o vint-i-cinc anys poder fer-te el niu i casar-te a l’església del poble (por todo lo alto). Sense encantar-te molt, havies de tenir el primer fill i uns anys més tard el segon.

Afortunadament, per a molts, això ja no és així des de fa temps. Avui dia, podem tenir parella o no, casar-nos o no, estudiar si en tenim ganes i no passa res. Tot i que desafortunadament, hi ha una part de la societat, en canvi, que necessita pautes i normes ja que sinó les te, van surant pel món a la deriva, fent el que li diuen els altres. Tenim por de ser lliures.

Quan algú esdevé lliure, en conseqüència, ha de prendre decisions i assumir responsabilitats. Normalment solem renunciar part d’aquestes responsabilitats, encara que això comporti perdre part de llibertat. Una forma de renunciar és donar la culpa a factors externs com; la sort, la política, malparlar de l’empresa que treballem. És cert que la sort, l’economia i la política ens afecten a tots, però a no ser que sigues Déu, el president del Banc Central o un important empresari, no podràs canviar cap d’aquestes. Per això, el millor que podem fer és acceptar-les (que no és lo mateix que culpar-se) i centrar-nos en totes aquelles coses que si que podem fer. Aquestes coses/accions però, costen sacrifici i en alguns casos moltíssim. O dit d’una altra manera, costa menys queixar-te, renunciar la teva part de responsabilitat i esdevenir una mica menys lliure, total…

Ho dic perquè, sovint, ens solem omplir la boca de que som persones lliures i fem el que volem. Però la llibertat és un anhel que costa molt d’aconseguir i de vegades no fem tot el que podem per aconseguir-la.