Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) ha fet història en les eleccions municipals del 26 de maig, amb els seus grans resultats a tot Catalunya, a totes les demarcacions provincials, i a la gran majoria de municipis. I ara té també l’oportunitat de, no només fer història apostant perquè la Diputació provincial la presideixi un ebrenc, sinó de demostrar que aposta amb fets i gestos concrets, per canviar el model de país i el model econòmic i social, per contribuir a que la dinamització arranqui pel sud de Catalunya, el territori més desafavorit, el que està experimentant un gravíssim procés de despoblament, i a la vegada el més fidel a la seua marca.

La Diputació provincial, amb una economia intervinguda a nivell nacional, és un ens que dinamitza l’economia municipal cada any amb els seus 155 milions d’euros de pressupost. Amb això no n’hi ha ni per començar si es vol ser ambiciós i canviar models productius, però si que és un element que pot contribuir a millorar moltes coses, i l’autoestima també. I una cosa molt important: pot millorar la cohesió ja que el Camp de Tarragona té ara la gran oportunitat de demostrar una solidaritat inversa, una solidaritat territorial en sentit nord-sud, quan es compleixen 25 anys del mini-transvasament a Tarragona.

Tots els arguments (i també la pressió de moltes entitats del territori) apunten a que la decisió només pot ser una. Perquè si fos una altra, com s’interpretaria? Què voldria dir que un ebrenc no pot ser el president de la Diputació? No ens podem ni imaginar les conseqüències que podria generar un hipotètic ‘veto’ si s’apostés per un candidat del Camp de Tarragona, únicament pel fet de ser-ho, perquè portem ja molts anys de resignació i solidaritat activa.

Si la direcció política nacional d’ERC pren la decisió encertada que ha de prendre, perquè tots els arguments assenyalen una única direcció racional, el 5 de juliol, dia en que es constituiran els plenaris de les Diputacions provincials, i s’elegirà els respectius governs i presidents, pot ser una dia important per al conjunt de les Terres de l’Ebre. Perquè un líder polític ebrenc pot fer-se càrrec de la direcció estratègica d’un ens que necessita mirar cap al sud, per configurar una única estratègia de creixement més equilibrada.
El president que ara deixa la presidència, Josep Poblet, ha estat treballant els últims anys aquesta estratègia única, per presentar el conjunt de la província-demarcació com un territori d’oportunitats econòmiques en el context europeu i mundial, en tot els àmbits. Tant l’industrial, com el de serveis o el turístic; i per tot plegat s’han celebrat moltes reunions tècniques important que amb comptat amb la participació de la universitat, tècnics especialitzats, i també els alcaldes de les principals poblacions, com Tortosa i Amposta.

En el nou mandat provincial serà el moment de passar de les paraules als fets, i demostrar si tots els ciutadans som iguals, no només a l’hora de pagar impostos. Ho hem de ser també a l’hora de repartir-nos els diners per invertir en carreteres, si pot ser discriminant positivament a aquells que estan més desafavorits. Estem per tant davant d’una gran oportunitat.

Dèiem que ja fa 25 anys del mini-transvasament a Tarragona, però també ja ha fa prop de 20 anys que la marca turística Terres de l’Ebre està integrada al Patronat provincial amb els pressupostos congelats. I ja ha tretze anys que la mateixa ERC ens va posar la mel als llavis presentant-nos un avantprojecte de llei que creava la Vegueria de les Terres de l’Ebre, vinculada a l’estatut de Miravet, que es va acabar carregant el Tribunal Constitucional.
Llavors es va crear una oficina jurídica a Tortosa com a primer pas de la voluntat descentralitzadora, però mai s’ha aplicat a la pràctica un percentatge de repartiment d’inversions, ponderat per habitant i per extensió, com en el seu dia es va pactar, ni que fos extra-oficialment. Ara és l’hora de rescatar tot això.

És l’hora, i a més a més correspon fer-ho amb dos estratègies paral·leles i coincidents: una d’única per créixer econòmicament junts, i una altra de singular adaptada a cadascú. I qui pot aconseguir que el paper del sud no sigui només el d’una pura ‘crossa’ com ha passat els últims anys, no ha ser continuista. L’Ebre no pot continuar veient que només se l’aprofita per als discursos, igual com se l’ha estat aprofitant només per destacar els seus paisatges diferencials, per llavors acabar dient que a la província de Tarragona també s’aposta per la sostenibilitat, al mateix temps que en les últimes nits del turisme ningú citava o recordava que tenim una Reserva de la Biosfera.