A dos dies de les eleccions municipals, encara no s’ha abordat la que hauria de ser la prioritat de les Terres de l’Ebre: la que omple de roig les nostres comarques a tots els mapes que han sortit les darreres setmanes, assenyalant comarques, com la Terra Alta, amb una pèrdua de més d’un 10% de població en els últims deu anys, segons dades de l’IDESCAT; la problemàtica que ens mostra municipis on hi ha menys de dos persones cotitzant a la seguretat social per cada pensionista. Aquesta mateixa setmana, l’IDESCAT publica la projecció de població per al període 2018-2030 i, en la mateixa línia, les Terres de l’Ebre són l’excepció al creixement demogràfic generalitzat, amb una pèrdua de població a deu anys vista, del 0,7%.

El despoblament de les Terres de l’Ebre, hauria d’haver sigut el tema central de la campanya. A només dos dies, les urnes acolliran els vots que conformaran els ajuntaments i, també, la composició dels consells comarcals i la Diputació, entitats totes elles afectades per les senyals d’alerta que mostren els mapes anteriors. Però, davant d’aquest escenari, les campanyes electorals han estat mancades de propostes per aturar el despoblament i revertir la situació demogràfica.

Ningú s’ha atrevit a posar veu al transvasament negatiu de persones que pateixen les Terres de l’Ebre fent d’aquest l’eix central del seu discurs de campanya, perquè acceptar això és la mostra del fracàs polític i social dels últims quaranta anys i no és precisament una bona carta de presentació de cara a unes eleccions. Els compromisos polítics a llarg termini ja no venen, i ningú vol emprendre propostes i dinàmiques transformadores que no assegurin un rèdit electoral a quatre anys.

Però ens fem un mal favor, si no som capaces d’entomar la situació i continuem obviant-la. Cal ser conscients que la pèrdua de capital humà, de coneixements, de persones i de comunitat, duu lligat un desequilibri territorial que no fa més que accentuar-se, més entre una població amb forta existència de pensionistes en un sistema que comença a ser molt qüestionat.

La solució no és fàcil, ni ràpida. Però passa, de ben segur, per la implicació de tots els àmbits i totes les ebrenques. Des dels governs locals, la de prendre un compromís amb resultats invisibles a curt termini, apostant per la col·laboració i el tractament mancomunat de la problemàtica per poder traslladar a les institucions polítiques competents unes demandes que no són només anhels, sinó drets: poder viure allà on has nascut.

Permetre unes infraestructures de mobilitat i tecnològiques alineades amb la revolució tecnològica i les noves formes de treball, que permetin continuar vivint a les Terres de l’Ebre, tot i treballar més a prop del centre polític i econòmic de les capitals. Que puguin assegurar que tornar a casa després d’haver marxat per a formar-te és una alternativa viable. I també ser conscients que la reversió d’aquesta dinàmica perversa de despoblació s’ha de fer amb la comunitat, donant lloc i veu a les iniciatives comunitàries existents, moltes, diverses i innovadores, que tenen la capacitat de fer que no només visquem a les Terres de l’Ebre, sinó que hi vulguem viure per ser un lloc amb una dinamització cultural i social extraordinària. Aquest conglomerat intraterritorial ha de ser la base per a una taula de treball que abordi el problema des d’una visió transversal i integradora: treball, infraestructures i entorn social i cultural.

Però, malauradament, som a dos dies de les eleccions i s’ha trobat en falta alguna veu que posi el despoblament al centre del debat electoral, sent prou humil per assumir-ho com el resultat d’un fracàs que podem revertir. Conscients que aconseguir-ho va més enllà de les competències municipals, lamentem la manca de lideratge i visió de futur degut a aquesta gran absència detectada durant la campanya electoral.

Jordi Arrufat i Cinta Farnós, politòlegs i membres del col·lectiu Diàspora Ebrenca.

About the Author:

De les Terres de l’Ebre, vivint el món. Fem xarxa, reflexió i connexions amb el territori. T’hi apuntes?