El passat 8 de maig vaig poder participar en una ‘obra teatral llarguíssima i burlesca’, on els protagonistes principals es comporten, per mi, de manera ‘extravagant’, encara que volen mantenir la credibilitat. Es tracta del ‘judici farsa’ on hi ha atmosferes no quotidianes que van més enllà de la normalitat, vull dir, de la normalitat en un Estat social i democràtic de dret.
Us explicaré en primera persona la trama d’aquell dia i també us avanço, que la meva interpretació hagués pogut ser millor.

A les 3h del matí vam sortir de la Sénia, Àngel (la meva parella, qui em dona suport incondicional i a qui li agraeixo moltíssim l’esforç) i jo, per anar a buscar a Cándido Jornet un company que ‘havia comprat l’entrada’ tan aviat va saber que havia de participar. I cap a Madrid. A les 7,30h passàvem molt a prop d’Estremera, allà on Carme Forcadell i Dolors Bassa passen les nits, això sí, ‘per imperatiu legal’. Encarem el carrer Génova i busquem aparcament. Ens dirigim a peu al Tribunal Suprem (una fortalesa extremadament protegida: tanques, policies nacionals per tot arreu). Busquem les portes d’accés, les del públic i les dels testimonis. Pregunto a un policia nacional si vaig bé i ell em diu: ‘Ni idea, yo acabo de llegar de Vigo’. Què? Desplegament de cossos de seguretat espanyols? Em ve a la memòria: ‘piolins!’ Arribo al control de seguretat, m’identifiquen, s’aproxima un policia nacional i ens fa l’advertiment: ‘‘A partir de ahora ya no pueden hablar con nadie y van a estar custodiados en todo momento por un policia nacional”. Ens creuem amb la cua del públic, allí veig al company Ximo Fibla, que parla amb Toni Albà, impossible saludar-los. Ens porten a un passadís a bastants metres de la Sala del Tribunal Suprem i allí comença l’espera. Les testificals van ràpides i penso que no hi ha interès per escoltar-nos. De testimoni a testimoni ens fan l’advertiment: ‘Ahora usted será el siguiente, esté preparado, no vaya al servicio’. Quan quedàvem un testimoni i jo: “Ya pueden pasar los dos”. Quines ganes d’entrar a Sala i poder narrar amb claredat! No m’havia preparat massa bé el paper i no perquè no em sentís amb molta responsabilitat de l’oportunitat que havia tingut gràcies a un bon amic que m’havia proposat, sinó perquè la preparació suposava no mostrar-me imparcial, amb la indignació que em bull per dintre. Tenia un esquema mental del que podia ser el meu diàleg, del que volia dir i com mostrar-me, no obstant, al sentir el meu nom: “Isabel Castel”, se’m va difuminar bastant. No estava nerviosa, estava ansiosa de sortir ‘en escena’ i parlar, i va sortir el que va sortir.

Dirigir-me al ‘director de l’obra’ com a “Senyoria” i no com “Excelentísimo Señor” també tenia el seu sentit per mi (que no explicaré, m’ho guardo). A la praxis processal és important mostrar la imparcialitat dels testimonis, i així, volia mostrar-me, imparcial, i potser per això, no es va veure el símbol de solidaritat i compromís que porto tots els dies de l’any; i veraç, per poder servir a la defensa que m’havia proposat. Vaig prometre en aquests valors: imparcialitat i veracitat. També volia dir que sóc defensora aferrissada dels drets i llibertats de les persones per viure en una societat millor (per això formo part de Juristes de les Terres de l’Ebre per les Llibertats i la Coordinadora de l’Advocacia de Catalunya, que no vaig dir). Volia deixar constància de l’actuació dels Mossos d’Esquadra els dies abans i el mateix dia 1 d’octubre de 2017; de la gran mobilització social i pacífica que hi va haver el divendres, dissabte i diumenge a la Sénia, i que ni Jordi Sánchez ni Jordi Cuixart van tenir res a veure; de la felicitat i emoció per poder exercir un dret democràtic: votar, decidir democràticament, en un estat presumptament social i democràtic de dret (i sí, vaig votar, ho tornaria a fer i em tornaria a inculpar com en el 9N!); de que la violència va estar servida pels cossos i forces de la seguretat espanyola i de gent espanyolista que es va atansar a increpar; que he estat regidora d’un partit que no és ni Esquerra ni el Pdcat i que per tant, desconec l’estratègia política d’aquests partits polítics, però que a la tardor de l’octubre de 2017 vaig actuar sense consignes polítiques com bona part de la ciutadania; que vaig assistir a un dels recomptes més multitudinaris i emotius que s’han fet a la Sala 1 d’octubre de 2017 (abans Sala Rosa) de la Casa de Cultura de la Sénia, i que vam exercir la democràcia, tot i els impediments de bloquejar la pàgina del cens universal i dels impactants fets ocorreguts a la Ràpita, amb un resultat total de 1.637 vots a favor del Sí i 166 a favor del No.

L’escenari de la Sala del Tribunal Suprem impacta, les mirades dels membres del tribunal, però també pensar que hi ha 9 persones innocents, i no ho dic jo, sinó el dret penal, que fins que no es demostri el contrari tothom és innocent, assegudes al banc dels acusats on en total se’ls demanen més de 100 anys de presó i que ara es troben privades de llibertat, això sí que em va impactar, i que per cert, la Sra. Piedad, complint la seva obligació, ‘per imperatiu legal’, és clar, perquè com ja em va recordar el ‘director’: “Mire aquí todo es por imperativo legal”, no em va permetre anar a donar-li records de l’Assemblea de la Sénia a Carme Forcadell com m’havien demanat.

Vaig contestar les preguntes de la defensa i a la primera pregunta de la fiscalia i després amb l’advocada de l’Estat, el meu primer pensament va ser, això és el que els interessa? Es troben en joc 177 anys de privació de llibertat de persones innocents on el factor clau és la violència (delicte de rebel·lió: “… s’alcin violentament…” i delicte de sedició “… impedir, per la força…”) i es pregunta sobre qui va obrir el col·legi electoral…? i ja a la pregunta de l’acusació particular, un partit polític que públicament defensen suprimir l’autonomisme de Catalunya, amb aquella ‘caricaturització dels cabells engominats, ‘quins personatges més estranys’ (per dir-ho d’alguna manera) en un ‘escenari’ que presumptament és democràtic i no de fa més de 40 anys enrere, em va trasbalsar: ell “concejal” i jo “concejala”, i llavors la meva resposta, més extensa del que volia i fent referència a la targeta censal de les anteriors eleccions. Demano disculpes si algú va patir amb aquesta ‘interpretació’.

Els/les que em coneixeu i que vam coincidir aquells dies, cada minut el vam viure molt intensament i això queda al record permanent, però que no era qüestió d’explicar-ho davant dels actors principals del ‘judici farsa’ que l’únic que volen es escoltar per criminalitzar, i que potser ja tenim escrit el final de la trama. No obstant, seriosament, com a jurista, em resisteixo a pensar en un final amb condemnes de sedició, rebel·lió, malversació, desobediència i organització criminal, però, com diu Auxili a la seva cançó Pàgines negres: “Tornen dies de dol, cares al sol i caça als pobles rebels… pàgines negres escriuen”.

A les 12,15h sortíem tots del ‘passe’ del matí del ’judici farsa’. Fi.

Va ser un honor ‘interpretar’ al ‘judici farsa’, però també una experiència molt potent, que m’entristeix moltíssim, encara que suposo que com la resta de testimonis (‘actors secundaris’) vam voler aportar llum i humanitzar les testificals (anteriors ‘actors’ van aportar foscor i una versió que no es correspon amb la realitat viscuda).