Hanna Arendt , tan citada com poc llegida es preguntava en un assaig el 1950: Que és la política? “La política es fonamenta en el fet de la pluralitat dels homes” Així iniciava el seu assaig. Si un sentit té la política és la “llibertat de ser lliures”. La pluralitat només és possible en un espai comú; l’espai públic. La política deu garantir la convivència en un espai comú de llibertat, la condició de la llibertat no és la neutralitat sinó la pluralitat. Conceptes molt bàsics.

La llibertat requereix un espai i un temps on concretar-la un “ara i aquí”. Ara i aquí estem en període electoral. Ara i aquí el vot “pot ser” un acte de llibertat. Dic “pot ser” conscientment. Un acte que es nega sé a si mateix és un acte inútil. Quan la política nega la pluralitat es nega a si mateixa.

Fa pocs dies un líder a qui tots identificareu deia: “Jo sóc més català que vosaltres perquè defenso la llibertat”. Ho deia arrogant-se el dret a arrencar llaços grocs amb l’argument de què l’espai públic deu ser neutral i no plural.

La llibertat te’l fonament en poder discutir el concepte de “bo”, “acceptable” “llei”. L’homosexualitat, disposar del mateix cos, eren conceptes considerats no acceptables, intrínsecament immorals i dolents. Pluralitat és poder discutir-ho. Arrancar símbols d’aquesta pluralitat és negar la llibertat. Fer-ho amb comandos organitzats i armats en pals, és totalitarisme. Un acte polític que nega la política. Intrínsecament inútil.

Avui escoltava Rac1, Vicent Sanchis explicava una portada d’una revista satírica; un home apunyalava repetidament a un ferit caigut a terra. Un espectador li deia: home de deu, deixi d, apunyalar-lo!! No veu que el matarà? L’agressor li responia; perquè que deixi de dir-me assassí!!

Ara i aquí estem en campanya electoral, als nostres pobles es presenten noves candidatures. Algunes apareixen per primera vegada. Els seus líders insulten a la gent que va anar a votar el dia 1 Oc, arrenquen llaços que simbolitzen allò que no els agrada, titllen tot un moviment social democràtic i pacífic de nazis, supremacistes… etc. Si algú els hi diu” fatxes” contesten com els de la revista satírica: que no ens diguin fatxes!!

No se’ls hi ha de dir fatxes, molts no ho són. Insultar és fer bo allò que ells volen. És negar la política. Un acte inútil.

Algunes candidatures es presenten sense cap vocació de política municipal. Per ells són “elecciones a las municipales de España”. Els interessen poc els pobles. No tenen possibilitat d, aconseguir una majoria absoluta, només pactant amb altres partits (als líders dels quals volen empresonats) poden incidir en la política de l’ara i aquí. Poden pactar partits totalitaris amb demòcrates o a l’inrevés? Poder, poden, però converteixen el vot dels seus electors en tot el contrari al que vol ser. Un vot inútil. És possible? Per contestar no hem de mirar les sigles, moltes amb una llarga trajectòria democràtica. Cal mirar l’historial dels líders i dels candidats a cada poble i tindrem a la resposta. Al meu com a molts el record és la vacuna.

Dels partits que neguen la pluralitat cal esperar-ho tot, dels candidats que valoren més el seu orgull i benestar que la pluralitat i la nostra llibertat també.

L’espai de la llibertat, de la pluralitat és l’espai públic en el qual convivim; el nostre poble. No fem un vot inútil.

Votem alcaldes que ens garanteixin la pluralitat, “la llibertat de ser lliures” al nostre poble.

Metge. Exdelegat del Govern a les Terres de l’Ebre i exdiputat al Parlament de Catalunya.