Aquests dies els mercats bursatils estan vivint certa inestabilitat a conseqüència de diversos missatges publicats pel president nord-americà, Donald Trump, a través de les xarxes socials en la que desitja la imposició de forts aranzels als productes xinesos.

La conseqüència d’això ha estat immediata, la resposta per part del govern xinès: imposar un increment aranzelari del 25% a un grapat de productes americans. Aquest fet ha fet moderat les ànsies proteccionistes del president americà, i segurament s’ha adonat compte que la Xina no és Europa ni Sud americà. I és que, actualment, Xina és el motor econòmic mundial i no està per a bromes ni per aguantar ximpleries d’algun president ni que sigui americà. En poques paraules: “Si vols una guerra comercial, cap problema, nosaltres som la primera potència mundial i per tant tenim les de guanyar”. El confucianisme està guanyant la partida als cowboys amb placa i pistola, als cowboys dels que primer disparen i després pregunten.

El cert, i encara que el Donald Trump està capficat amb incrementar els aranzels i augmentar les barreres proteccionistes, vivim en un món global on cada cop hi ha menys barreres comercials entre els països i on el comerç és signe de riquesa i prosperitat. Tanmateix, d’acord amb la Teoria Econòmica sobre els comerç mundial, cada país s’especialitza en el factor de producció en la qual és més intensiu. Així, els països més industrialitzats es dedicaran a produir manufactures i els països menys industrialitzats s’especialitzaran a produir aliments o millor dit en el sector agrícola i ramader. Aquest fet, tot i que el guany globals del comerç són superiors també provoca alguns perdedors.

El que ens ve a dir la lletra petita de la Teoria Econòmica és molt senzill: Les àrees econòmiques especialitzades a produir manufactures han de deixar de produir aliments entre altres motius perquè no seran competitius davant de les zones econòmiques especialitzades a produir béns agrícoles. Els costos són tan elevats que fa impossible competir amb els productes importats. L’exemple més clar el tenim amb la darrera campanya del cítric en què la importació massiva de tones de cítrics sud-africans i altres països en desenvolupament han enfonsat els preus de la taronja i arruïnat la campanya dels productors ebrencs i valencians.

En dir, l’agricultura europea ho té molt cru: condemnada a desaparèixer, a ser residual, inviable econòmicament i gens competitiva davant dels Estats intensius en mà d’obra barata. L’agricultura europea és simplement una mort anunciada, almenys si no es posa remei. Una mort gradual i lenta però sense aturar-se. La pèrdua adquisitiva és tan gran en aquest sector que és difícil trobar gent que es dediqui. Recordem aquest dia de campanya electoral: L’Espanya despoblada, l’Espanya rural, però també les Terres de l’Ebre pateixen les conseqüències d’aquest món global, entre altres coses perquè les Terres de l’Ebre és una gran productora agrícola. Això si, cada cop menys perquè és difícil viure amb els preus que es paguen als productes produïts pels nostres pagesos. Per acabar una dada significativa: la població agrícola a Catalunya és al voltant de l’1%. Tanmateix, a les Terres de l’Ebre és del 5%. Un cinc per cent cada cop més pobre, més desmoralitzat i més abandonat per uns polítics que encara no s’han assabentat com funciona aquest món global i si per alguna d’aquestes sí que ho saben, només dir que ho dissimulen molt bé. En poques paraules i amb molta tristesa: l’agricultura ebrenca desapareixerà com a sector econòmic de les nostres terres si no comencen a ficar remei. La globalització també té efectes col·laterals perversos.

Economista.